Hi ha personatges absents d'una obra que són en realitat els que mouen tots els fils. En aquest cas, el personatge absent de «La benvinguda» és el de la Tahiya, una jove immigrant que ha entrat a Barcelona amagada sota una manta per sortejar el control fronterer en el cotxe de l'Anna, una voluntària d'una oenagé que torna dels camps de refugiats, en un dels seus molts viatges solidaris. L'Anna és la parella del Xavi, un periodista cronista d'esports que viu en la contradicció del pragmatisme del dia a dia i la difícil comprensió de les activitats solidàries de la seva parella.
¿Què passaria si qualsevol ciutadà català acollís de manera il·legal un refugiat mentre espera que aquest pugui trobar una sortida a la seva situació...? L'entrada de segle i el fenòmen de la tragèdia dels refugiats ha portat molts governs d'Europa a endurir les mesures de control. A França, per exemple, a Calais, on molts immigrats aspiren a passar clandestinament cap a Anglaterra pel túnel sota el mar, els ciutadans que fan un acolliment solidari fora del regulat per la llei poden ser sancionats amb penes rigoroses de multes o presó.
La parella de ficció catalana de «La benvinguda» que ha optat per aquesta acollida de la jove Tahiya, sense pensar en les conseqüències, viu amb aquesta por que el veïnat o les amistats la descobreixin. Però aquest no és l'únic motiu de fons de «La benvinguda», una obra que mostra també com segons quines decisions poden acabar minant la convivència de la parella acollidora.
«La benvinguda», primera obra, després d'algunes incursions teatrals de l'autor Marc Guevara Vilardell, jove enginyer industrial i ambiental, sospesa en una balança la cara i la creu d'aquesta situació que sembla que coneix de primera mà perquè la seva parella a la vida real col·labora com a metgessa en operacions sense fronteres. I ho planteja amb una estructura teatral de píndoles teatrals breus que fan avançar els espectadors dins d'una trama que no els ho dóna tot resolt d'entrada sinó que fa que ho vagin descobrint amb uns diàlegs molt mesurats i unes accions progressivament reveladores.
Unes capses plenes de records d'objectes o fetitxes dels viatges de l'Anna omplen un attrezzo auster carregat de simbologia: una daga que té la llegenda que si es treu de la funda ha de fer sang abans de tornar-se a enfundar; unes peces de figurinisme que representen el paisatge desolador que hi ha més enllà dels camps de refugiats; una cambra fosca al fons que permet escoltar un parell o tres de vegades la Tahiya en àrab; i una estora davant el sofà que finalment acabarà estenent-se per tapar part d'aquesta simbologia com a metàfora de la contradicció entre l'esperit solidari i el rau-rau dels prejudicis envers el foraster.
«La benvinguda» fa un salt sorprenent a l'últim quart d'hora dels vuitanta minuts. Un immens cortinatge i uns efectes sonors inesperats canvien el paisatge escènic. La tragèdia d'un atemptat a l'edifici de la parella —que ara ja no és simplement ficció ni a Barcelona ni en cap altra ciutat europea— altera l'ordre delseu esperit solidari. No revelaré, doncs, ni per què ni quines són les conseqüències finals perquè seria trepitjar la intriga que porta amagada l'obra.
L'actriu Marta Bayarri i l'actor Santi Ricart mantenen aquest duel dialèctic entre el cor i la raó amb dues interpretacions molt convicents que van apujant el llistó de la tensió i que a la vegada fan evolucionar i transfigurar els dos personatges. Mentre l'autor els endinsa, a ells i als espectadors, en el drama dels refugiats, els obre també paral·lelament una escletxa en la relació de la parella.
Doble trama, doncs, amb un atractiu dramatúrgic compartit que deixa una porta oberta a l'especulació literària: ¿Qui era en realitat la Tahiya? ¿Què ha fet que no se sàpiga? ¿Quan ha decidit el seu destí? ¿On és ara? ¿Per què ho ha fet? ¿Com ho ha superat? Sis incògnites que queden a l'abast dels espectadors en una mena de proposta de continuació interactiva a l'estil de: «Triï un final per a “La benvinguda”». (...)
