[Crítica revisada corresponent a la primera estrena del 2012]
Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de «La Blancaneus». I no perquè els Germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època.
No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents!
Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina.
Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell.
En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual.
Pel que fa a la dramatúrgia, el guió no defuig els eixos bàsics del conte, sense els quals ja no seria el mateix conte. Hi ha doncs, la reina mare mortificada per la gelosia i per ser la més bella de la Terra, el mirallet màgic, hi ha la poma enverinada, un príncep una mica bon jan, els set nans i un estol de bèsties i follets del bosc.
Això permet que la trama s'expliqui no només amb els diàlegs sinó també amb les lletres de les cançons —clarament intel·ligibles per tot l'auditori— i que reuneixen una diversitat d'estils, des del pop, al hip hop o la música celta, amb intervencions corals combinades amb el cos de ball i intervencions solistes que són principalment a càrrec de la mateixa Blancaneus, el príncep i la reina malvada convertida també en bruixa pel seu propi malefici.
Tres bones interpretacions individuals que s'afegeixen a les del conjunt de la companyia, amb especial èmfasi, cal repetir-ho, dels set nans que no estalvien unes tonades a la popular cançó «Heigh Ho!» que els identifica i que qui més qui menys sap taral·lejar, ni que estigui a l'atur i no pugui sortir a treballar cada matí.
Hi ha dos moments esclatants durant l'hora i mitja de l'espectacle, que se segueixen pels petits espectadors amb la passió que la lluita entre el bé i el mal promou des de molt avall: l'aparició dels set nans, amb alguna escena dedicada especialment a ells sols perquè és un dels ganxos de la trama, i la mossegada fatal de la poma, rebuda amb ooohhhhs! espontanis, de la mateixa manera que se celebra el seu retorn a la vida després del petó del príncep... ep!, del petó màgic!, perquè el de debò, el de l'amor que també la versió toca de resquitlló, tant amb l'enamorament platònic dels set nans com amb l'enamorament més convencional del príncep, no arribarà com a tòpic final feliç per decisió de la mateixa Blancaneu, que el reserva, diu, fins que s'oficialitzi l'enllaç matrimonial. Clàssic sobre clàssic, doncs, ni que sigui amb la doble intenció de motivar més endavant en els primers espectadors l'esperit de portar la contrària a la moralitat establerta. (...)
