Amor, joventut i tragèdia a París
En unes golfes, neix l'amor entre Mimí i Rodolfo res més conèixer-se. Malgrat ser feliços junts, Rodolfo trenca la relació amb l’excusa del coqueteig de Mimí. La realitat és que ella està molt malalta i se sent culpable de que la seva vida austera l’ha fet empitjorar. Al final, es troben de nou un breu moment abans que ella mori.
Entre les òperes més representades al món, La Boheme és un dels símbols universals de l'òpera.
La producció transportada al voltant del 1930 (100 anys després de l’original), és fresca, molt teatral i en un marc escenogràfic força tradicional.
Anul·leu la resta de les vostres cites: el divendres 9 de juliol, toca posar-se una mica bohemis. I toca disposar-se a gaudir de la representació de “La Bohème” retransmesa en directe des del Gran Teatre del Liceu a 121 poblacions de tota Catalunya ( més una de Menorca) . I alhora, retransmesa també per Canal 33, per a qui prefereixi no sortir de casa . Mentre els protagonistes de l’obra passen un fred que pela pels carrers de Paris , vosaltres podreu compartir alegries i penes amb ells gràcies a un Liceu a la Fresca que ens recorda que l’òpera, també fa estiu. I encara que soni a tòpic, cal insistir que “La bohème” és una òpera d’aquelles que poden emocionar fins al més profà en la matèria, i de les quals més o menys tothom en reconeix un grapat de fragments musicals.
Cal afegir que “La Bohème”, és una preciositat d’òpera; una aclaparadora demostració del talent d’un Puccini que , a la seva època ( i mentre acumulava èxits ) va ser acusat sovint d’optar per una música massa deutora dels gustos populars. Com si la capacitat emotiva i el lirisme extrem d’aquesta música fossin un defecte, enlloc de ser una virtut del gran compositor! I com si darrera d’aquesta capacitat de connexió amb el públic, no s’hi pugés reconèixer alhora el magisteri d’un creador capaç de crear atmosferes irrepetibles amb les seves partitures, i sovint també d’explorar sonoritats inèdites amb aquests pentagrames que ens mostren també en tot moment el seu gran olfacte teatral!
Dit això, cal assenyalar que us espera un muntatge de “La Bohème” que compleix amb escreix el que es pot esperar d’una bona representació de l’obra, encara que no en vagi sobrat de grans idees en el terreny de la posada en escena. Teatralment parlant, l’espectacle el signa Jonathan Miller. I aquí, s’imposa recordar que Miller ( responsable també d’un meravellós muntatge en blanc i negre d’ “El Mikado” ambientat als anys 20 del segle XX que porta dècades aportant-li grans beneficis econòmics a l’English National Opera), pot ser considerat un veritable pioner , pel que fa al tema de la renovació dels espectacles operístics. Milller va ser un dels primers directors que va tenir la gosadia d’agafar un clàssic del repertori, i canviar-lo d’època, i fins i tot de continent. La seva versió del “Rigoletto” de Verdi ambientada al barri de Little Italy del Manhattan dels anys 50, i protagonitzada per una colla de gàngsters dignes de figurar en la nòmina d’empleats de Vito Corleone, va originar al seu moment tanta sorpresa com entusiasme.
En el cas de “La Bohème”, Miller tampoc se n’ha pogut estar de jugar amb la cronologia dels bohemis, fent-los viure en aquest cas en aquell París dels anys 30 que tan bé reflectien les fotografies de Brassaï o Cartier Bresson. Val a dir que , personalment, i malgrat les paraules de Miller, em va costar molt trobar un veritable punt de contacte entre la química parisenca que transmetíen les imatges d’aquell parell de mestres de l’art fotogràfic, i l’estètica del seu l’espectacle. I val a dir també que mentre en el cas de “Rigoletto” l’atmosfera gàngsteril de la proposta marcava intensament l’obra de Verdi, aquí el salt temporal, resulta merament anecdòtic. Vull dir que, deixant de banda l’alçada de les faldilles dels personatges femenins i algun que altre detall del vestuari, l’ambient que transmet aquest París bohemi dels anys 30 és pràcticament calcat al que podria transmetre el París bohemi de mitjans del segle XIX descrit per Henry Murger a “Escenes de la vida bohèmia”, la cèlebre novel·la per lliuraments que va inspirar a Puccini. El muntatge de Miller mou les masses amb molta correcció quan es tracta de reflectir amb especularitat una nit de festa nadalenca pels carrers de Montmartre. I se’n serveix d’un escenografia força vistosa i dinàmica que ens permet de tant en tant ficar el nas , i veure què passa darrera les finestres. El muntatge de Miller resulta sempre eficaç i sempre digne, i dóna exactament allò que s’espera d’una obra com aquesta. Se li pot retreure, això sí, que no intenti donar mai quelcom més que allò que s’espera, i que acabi transmeten un cert excés de classicisme en la posada en escena. Però insisteixo: el que ofereix Miller , permet gaudir d’una nit de Liceu a la Fresca ben gratificant.
