Un mosso d'esquadra viatja al 1714 i es posa a les ordres de Rafael Casanova. T-ATRACO TEATRE torna amb l'obra més irreverent, transgressora i sobretot divertida sobre el 1714 i la independència de Catalunya!!!!
Estem al 2014. Un Mosso d'esquadra del cos de seguretat del Palau de la Generalitat viatja, de manera sorprenent i accidental (el públic ja descobrirà com), tres-cents anys enrere en la història del nostre país. Sí, sí, "casualment", tres-cents anys enrere.... Qui li ho diria al mosso que es trobaria de cara amb el mateix rei Carles II de Castella i que seria testimoni de la signatura del seu testament, de la guerra de Successió, del setge de Barcelona i dels fets del 1714.
Amb La butaca, els espectadors acompanyen al jove mosso viatjant per aquest capítol trascendental de la història de Catalunya dels qual enguany en commemorem el tricentenari. També viatjaran per la Barcelona del vuit-cents, oberta al món i cosmopolita com l'actual, pels seus costums, pels seus carrerons del Born, pels seus oficis... També viatjaran al futur, a la Catalunya del 2014, per veure amb un final sorprenent, com acabarà tot plegat...
Joan Valentí i Robert Gobern tornen a l'escenari per explicar-nos els fets que van succeir fa 300 anys i per parlar-nos dels nostres referents, com la Diada, Rafael de Casanova, els Segadors, etc. Tot i el rigor històric -els actors van realitzar un treball documental previ i d'assessorament científic- treuen el tel solemne, seriós i pompós de la història donant-li un to irreverent i d'humor.
La prometien “irreverent, tansgressora i divertida”, i ho és, molt! Esbojarrada d’inici a fi, ‘La Butaca’ fon amb un equilibri exquisit alguns dels fets cabdals de la Catalunya d’ara fa 300 anys (des del testament de Carles II fins l’Onze de Setembre de 1714) amb una trama dinàmica, oxigenada i farcida de salts en el temps que dóna molt de joc a l’humor.
Els T-Atraco Teatre (Joan Valentí i Robert Gobern) suen la cansalada posant-se a la pell de nombrosos personatges excel·lentment caracteritzats. Entre ells, un català de la ceba, un Mosso d’esquadra, Carles II, Rafael Casanova... Els fugaços canvis de vestuari es realitzen darrere d’un solemne teló acordonat a banda i banda. L’escenografia queda pràcticament reduïda a aquests elements i a una butaca que de seguida prendrà un significant protagonisme.
Per no aixafar guitarres és preferible no detallar gran cosa més d’aquesta comèdia que, ja ho avancem, delectarà el públic amb les seves agudeses i un final a l’alçada.
Una exhibició de gran domini de l’escena i de compenetració absoluta entre dos companys de professió que es retroben a l’escenari després d’un llarg període per separat. Podria molt ben ser que aquest fos el primer capítol d’un nou trajecte conjunt...