La Butaca

Teatre

informació obra


Companyia:
T Atraco Teatre
Direcció:
Joan Valentí, Robert Gobern, Paco Zarzoso
Intèrprets:
Joan Valentí, Robert Gobern
Escenografia:
Joan Jorba
Vestuari:
Patra
So:
David Oriol Rebollo
Producció:
T-At
Autoria:
Robert Gobern i Joan Valentí, Robert%20Gobern%20i%20Joan%20Valent%ED, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé
Sinopsi:

Un mosso d'esquadra viatja al 1714 i es posa a les ordres de Rafael Casanova. T-ATRACO TEATRE torna amb l'obra més irreverent, transgressora i sobretot divertida sobre el 1714 i la independència de Catalunya!!!!

Estem al 2014. Un Mosso d'esquadra del cos de seguretat del Palau de la Generalitat viatja, de manera sorprenent i accidental (el públic ja descobrirà com), tres-cents anys enrere en la història del nostre país. Sí, sí, "casualment", tres-cents anys enrere.... Qui li ho diria al mosso que es trobaria de cara amb el mateix rei Carles II de Castella i que seria testimoni de la signatura del seu testament, de la guerra de Successió, del setge de Barcelona i dels fets del 1714.

Amb La butaca, els espectadors acompanyen al jove mosso viatjant per aquest capítol trascendental de la història de Catalunya dels qual enguany en commemorem el tricentenari. També viatjaran per la Barcelona del vuit-cents, oberta al món i cosmopolita com l'actual, pels seus costums, pels seus carrerons del Born, pels seus oficis... També viatjaran al futur, a la Catalunya del 2014, per veure amb un final sorprenent, com acabarà tot plegat...

Joan Valentí i Robert Gobern tornen a l'escenari per explicar-nos els fets que van succeir fa 300 anys i per parlar-nos dels nostres referents, com la Diada, Rafael de Casanova, els Segadors, etc. Tot i el rigor històric -els actors van realitzar un treball documental previ i d'assessorament científic- treuen el tel solemne, seriós i pompós de la història donant-li un to irreverent i d'humor.


Crítica: La Butaca

10/01/2015

Nou exercici sa de riure's d'un mateix

per Jordi Bordes

L'èpica del Tricentenari s'ha acabat però continuen ben actives les funcions que remeten al procés sobiranista. Un exemple és aquest muntatge de T-atraco. No busca per a res activar les emocions; més aviat, vol trobar una connexió franca amb el públic i clamar per la "in-inde-independència" però des de la més sana caricatura.

 La intel·ligència es mesura per la capacitat de riure's d'un mateix, del que s'és i del que desitja. En aquest sentit, aquesta peça mostra muntanyes senceres de divertida intel·ligència, sense gaire més intenció. Certament, la peça, tot i la voluntat del traç gros, respiraria molt millor si es medís, en certa manera, aquesta desmesura. Que hi hagi un treball més acurat i que no es limiti als ràpids canvis de vestuari i a l'astracanada. Segurament, hi ajuda si hi ha un públic nombrós perquè, entre ell mateix s'anima a riure's de les situacions absurdes i la connexio és més fàcil.

Efectivament, La butaca té aire d'un portarreu de "Harry Potter" per la seva capacitat teletransportadora, una clau que permet regirar la història com un mitjó; un bon punt de partida que remet al teatre amb aires fantàstics, que juguen a anul·lar la realitat més prosaica. Qatar-lunya, en aquest sentit, és un malson ben divertit. Com més gran és la il·lusió més creix la desconfiança que els altres còmplices no defalleixin.