La Butaca

Teatre

informació obra


Companyia:
T Atraco Teatre
Direcció:
Joan Valentí, Robert Gobern, Paco Zarzoso
Intèrprets:
Joan Valentí, Robert Gobern
Escenografia:
Joan Jorba
Vestuari:
Patra
So:
David Oriol Rebollo
Producció:
T-At
Autoria:
Robert Gobern i Joan Valentí, Robert%20Gobern%20i%20Joan%20Valent%ED, Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé
Sinopsi:

Un mosso d'esquadra viatja al 1714 i es posa a les ordres de Rafael Casanova. T-ATRACO TEATRE torna amb l'obra més irreverent, transgressora i sobretot divertida sobre el 1714 i la independència de Catalunya!!!!

Estem al 2014. Un Mosso d'esquadra del cos de seguretat del Palau de la Generalitat viatja, de manera sorprenent i accidental (el públic ja descobrirà com), tres-cents anys enrere en la història del nostre país. Sí, sí, "casualment", tres-cents anys enrere.... Qui li ho diria al mosso que es trobaria de cara amb el mateix rei Carles II de Castella i que seria testimoni de la signatura del seu testament, de la guerra de Successió, del setge de Barcelona i dels fets del 1714.

Amb La butaca, els espectadors acompanyen al jove mosso viatjant per aquest capítol trascendental de la història de Catalunya dels qual enguany en commemorem el tricentenari. També viatjaran per la Barcelona del vuit-cents, oberta al món i cosmopolita com l'actual, pels seus costums, pels seus carrerons del Born, pels seus oficis... També viatjaran al futur, a la Catalunya del 2014, per veure amb un final sorprenent, com acabarà tot plegat...

Joan Valentí i Robert Gobern tornen a l'escenari per explicar-nos els fets que van succeir fa 300 anys i per parlar-nos dels nostres referents, com la Diada, Rafael de Casanova, els Segadors, etc. Tot i el rigor històric -els actors van realitzar un treball documental previ i d'assessorament científic- treuen el tel solemne, seriós i pompós de la història donant-li un to irreverent i d'humor.


Crítica: La Butaca

22/02/2015

Un espectacle lúdic i de participació

per Teresa Bruna

Ja fa un parell de mesos, vaig anar a la presentació de La butaca a Barcelona i encara recordo la que van organitzar els de T-Atraco Teatre (Robert Gobern y Joan Valentí “Nan”) a la plaça de Sant Jaume, vestits de Mosso d'esquadra i de Rafael Casanova. Em venia molt de gust veure com continuava això a l'escenari però, com tantes coses per culpa de viure lluny, se'm va escapar. Aquest Carnaval, però, han tingut bolo a Vilanova i he aprofitat. No ho feien en cap  teatre convencional sinó en una societat d'aquestes carnavaleres, en el marc d'un sopar-espectacle.

Em va sorprendre la magnitud de l'escenografia, que ocupava una bona tercera part del local. La resta, al voltant de 90 persones força apretades que ja prenien cafè. Entre ells, un home vestit d'indepe, amb barretina i samarreta de fer via. Era Robert Gobern. Quan es van apagar els llums, va anar cap a l'escenari on hi havia un teatret i un Mosso. I ens van explicar on érem: al Palau de la Generalitat, a la porta del Saló on el President era a punt de firmar la DUI. El públic érem públic de debò, uns VIP'S convidats a la signatura, però com que no hi cabíem,  ho hauríem de veure a través d'unes pantalles que "aviat arribarien".

A partir d'aquí l'acció esclata i públic i actors emprenem un recorregut trepidant a través de tres segles, endavant i endarrere. Els actors -creadors totals de l'espectacle- fan lluïment d'un molt  bon treball de documentació. Anem a parar al 1700, al 1704 i al 1714. Coneixem el recorregut de Rafael Casanova pel Parlament de Catalunya abans de ser  president. I també a Carlos II, al cardenal Portocarrero, a un adroguer del 1700 i la seva esposa, a l’actual conservador del Museu d’Història de Barcelona... I tot sense escatimar detall en vestuari! No sé què pot passar al teatre, però en un sopar espectacle funciona i molt. La gent, molt animada, participava a tot el que se'ls demanava la mar de feliços. L'obra és divertida i... lúdica! Depèn molt de la resposta del públic perquè sigui una festa i  ho va ser. Penso que es mereixeria una segona versió en clau èpica i 12 actors. Perquè, si li he de trobar un defecte, de vegades sap greu que facin tants personatges i que no puguem  disfrutar-los junts i discutint, quan l'època ho permet.