La cabra o Qui és Sylvia?

informació obra



Adaptació:
Josep Maria Pou
Direcció:
Iván Morales
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Jordi Martínez, Rogr Vilà
Autor:
Edward Albee
Escenografia:
Marc Salicrú
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Clara Aguilar
Caracterització:
Anna Rosillo
Assesor de moviment:
David Climent
Ajudant de direcció:
Marc Cartanyà
Sinopsi:

Martin acaba de guanyar el premi Pritzker, considerat el Nobel d'arquitectura, i a més té l'encàrrec culminant de la seva carrera, la creació d'una ciutat sencera al bell mig del desert. A més a més, gaudeix d'una vida envejable, al costat de la seva esposa Stevie, una dona intel·ligent, atractiva i empàtica, i el seu fill Billy, un jove sensible que mira els seus pares amb una admiració inqüestionable. Són una família nord-americana perfecta, d'esquerres, harmoniosa i triomfadora.

Però des de fa uns mesos Martin guarda un secret que el tortura i que només s'atrevirà a confessar al seu vell amic Ross, un famós periodista amb qui té una amistat indestructible de més de 50 anys de complicitats.

La confessió de Martin obrirà una porta bestial, generant una crisi a les seves vides que mai haurien pogut imaginar.

Crítica: La cabra o Qui és Sylvia?

22/12/2020

La bestial ruptura del fràgil equilibri

per Ramon Oliver

Bromejant de manera un xic exagerada, a l’estil de com ho faria en una comèdia de Noël Coward. Així és com el crític Ashley Gallagher resumeix la  forma com se’ns presenta el matrimoni format pel Martin i la Stevie a la primera escena  d’aquesta esplèndidament torbadora  obra guanyadora del Tony i del Drama Desk Award , en un article publicat per la Edward Albee Society. I l’encertada definició de Gallagher, ens recorda que Albee va saber com fer que els moments de comèdia desoladorament salvatge s’escolessin  fins i tot  al bell mig de les terribles disputes matrimonials que la Martha i en George mantenen a “Qui té por de Virginia Woolf?”, l’obra potser més emblemàtica d’aquest gegant del teatre nord-americà. Si la recordeu, si la vau veure per exemple al Romea quan la va interpretar la mateixa Emma Vilarasau que ara té que enfrontar-se al poder seductor d’una cabra, recordareu també de quina forma la capacitat per a jugar d’aquells dos ( al Romea, l’altre era Pere Arquillué),  acabava sent  l’únic element capaç de sostenir el fràgil equilibri d’una parella que cada cop que obria la boca per transmetre’ns el seu odi, ens transmetia igualment l’arrauxada força del seu gran amor. I per cert que “Un fràgil equilibri” és el títol d’una altra de les  grans obres mestres d’Albee, vista al Teatre Lliure el 2012 en un notable muntatge dirigit per Mario Gas. I en aquella obra protagonitzada per uns personatges de mitja edat pertanyents a la classe mitja tirant a alta ( un escenari amb paral·lelismes amb aquest en el qual viuen la Stevie i en Martin)  , també hi havia una certa pàtina inicial de comèdia burgesa , que quedava esmicolada quan trucava a la porta de la llar de la parella protagonista una altra parella de vells amics, tot demanant empara . De cop, aquest visitant  veterà matrimoni s’havia vist atacat per una por indefinida necessitada d’aixopluc; per una intangible angoixa capaç de destruir aquell fràgil equilibri que la Martha i en George encara mantenen malgrat les  aparences,  gràcies al fet que han sabut mantenir les regles del joc. Unes regles del joc  que es trencaran precisament al llarg de la nit en la qual té lloc l’acció de “Virginia Woolf”. I unes regles del joc que quedaran també polvoritzades quan una cabra vingui a pasturar a la sala d’estar del matrimoni format pel Martín i la Stevie, posant en perill totes les peces de ceràmica d’aquest espai... i trencant per complert de forma definitiva aquella forma de bromejar potser un xic exagerada a la manera de Noël Coward present a la primera escena. Llavors, cal recordar que després d’haver-li posat a aquesta obra el títol de “La cabra”, Albee , prenent com a referència una cançó inclosa a l’obra de Shakespeare “Els dos cavallers de Verona”, va rematar el títol amb un inquietant “ o qui és Sylvia?”, I que després li va afegir com a subtítol “Notes cap a una definició de tragèdia”. Així doncs, seguir-li les passes a les peülles de la cabra, encara que hi hagi alguna rialla de per mig, sembla que inevitablement ens portarà cap a un territori tràgic que no té escapatòria possible , perquè un cop t’has ficat dins de la tragèdia, ja no pots recular com si et trobessis dins d’un drama domèstic.

Quan , ara fa 15 anys, Josep Maria Pou ens va presentar al Teatre Romea el seu magnífic muntatge de l’obra  ( tan seu que el protagonitzava i dirigia, a més a més de signar-ne la mateixa versió del text que ara recupera Iván Morales) , la llar d’en Martin i la Stevie adquiria tota la corpòria dimensió que cal esperar de la llar d’un arquitecte de prestigi mundial que acaba de guanyar el més prestigiós premi al qual pugui aspirar qualsevol arquitecte. Ara, la llar es troba ubicada entre les dues grades que s’han convertit en la disposició escènica no única, però sí més habitual de La Villarroel. I ara,  l’espai presenta una correcta asèpsia funcional  ( trencada, això sí, per unes incomprensiblement aparatoses bocanes situades a banda i banda de l’espai central ) que més enllà de la seva eficàcia, potser remet massa a altres propostes vistes en aquesta mateixa sala, i que potser també es converteix en un dels punts febles del bon  muntatge signat per Iván Morales.  Quan la cabra es disposava a esmicolar amb la seva força eròtica i emocional el plàcidament elegant saló instal·lat al Romea, les prestatgeries lluïen llibres d’acolorit llom que evidenciaven el nivell cultural que es respirava en aquell ambient. Ara, per contra, llueixen lloms monocromàtics i anònims. I el detall ,aquest recurs vist ja en altres espectacles, no és baladí , i va aquí una mica en contra del caliu real que ha de transmetre aquesta llar. Els lloms de llibre anònims i monocromàtics, semblen parlar d’una vida convencionalment buida , en la qual la rutina també convencional ha vingut a substituir l’amor , la passió i la complicitat viscuda en parella d’altres temps. Però aquest no és el cas. O ho és només d’una forma parcial. Albee i Martin insisteixen en recordar-nos que entre aquests dos hi ha hagut sempre veritable amor, veritable passió i veritable complicitat. Només així, la irrupció de la cabra agafa la dimensió que li pertoca. Només així, es pot entendre que el desgavell provocat per la cabra va molt més enllà del possible escàndol al qual podria donar origen la transgressió. Només així es pot entendre com reacciona la Stevie, portentosament defensada en aquest cas per una Emma Vilarasau que condueix en tot moment l’espectacle cap a on aquest es té que dirigir, i que amb la seva interpretació visualitza totes les complexitats del text d’Albee.  Per això, quan ella és present a l’escenari, el fràgil equilibri entre l’humor i el patetisme dramàtic troba sempre aquell punt just que de vegades es perd quan ella està absent. I sense entrar en spoilers massa explícits, cal dir que també la reacció de la Stevie transgredeix totes les normes, i que al cap i a la fi , ella és l’única capaç de conduir la tragicomèdia conjugal ( no sabeu vosaltres com odia ella aquesta paraula) cap els terrenys de la tragèdia , tal i com l’entenia el mateix Nietzsche d’ “El naixement de la tragèdia”.

El cas és que, després de la ja molt esmentada escena inicial amb un toc Coward, el muntatge de Morales transita amb dificultats per una segona  escena que perd bona part de la seva força original per culpa de l’orientació que Morales i un Jordi Martínez aquí per sota del seu habitual talent li han donat al personatge d’en Ross, el gran amic de tota la vida d’en Martin. Entre en Martin i en Ross  hauria de poder-se detectar  un grau de confiança i complicitat capaç de facilitar la gran confessió que és a punt de fer el nostre atribolat arquitecte. Però el comportament fatxenda d’en Ross i els seus aires d’exhibicionisme prepotent, conviden més aviat a restar muts i a la gàbia. Tal i com parla i actua en Ross, seria l’última persona a la qual un li voldria fer-li segons quina mena de confidències. Morales no li troba tampoc el punt al fill de la parella, aquest Billy interpretat per Roger Vilà amb aires de rabieta permanent . I Morales es mostra massa tímid, quan al Billy li toca donar un petó que és un altre dels elements clau de l’obra: la cabra i aquest petó adquireixen significacions comparables, pel que fa a la desestabilització dels fràgils equilibris damunt dels quals se sustenta el concepte de “la normalitat”.

Però aquestes febleses, com assenyalava abans, queden compensades sempre que  la Stevie fa acte de presència. Llavors, també el Martin de Jordi Bosch agafa veritable embranzida , i li pren el pols al personatge mostrant aquelles  arestes que passen massa desapercebudes quan es troba només en companyia de l’amic o del fill . Al llarg del seu segon tram,  i especialment al llarg de l’esplèndida escena en la qual en Martin i la Stevie es diuen tot el que cal dir-se l’un a l’altre per acabar amb una declaració d’intencions d’ella comparable a la declaració de guerra que es feien  la Martha i en George de “Virginia Woolf” quan es trencaven les regles del seu joc, , la proposta de Morales adquireix veritable potència , i ens manté clavats a la butaca. I és també llavors quan el gran text d’Albee pot lluir plenament la seva àcida càrrega , quan pot exhibir tota la seva dimensió corrosiva, quan pot fer saltar totes les costures de la comèdia grotesca per tal d’exhibir els descosits contradictoris sobre els quals es sustenten les emocions humanes.