La cabra o Qui és Sylvia?

informació obra



Adaptació:
Josep Maria Pou
Direcció:
Iván Morales
Intèrprets:
Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Jordi Martínez, Rogr Vilà
Autor:
Edward Albee
Escenografia:
Marc Salicrú
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Clara Aguilar
Caracterització:
Anna Rosillo
Assesor de moviment:
David Climent
Ajudant de direcció:
Marc Cartanyà
Sinopsi:

Martin acaba de guanyar el premi Pritzker, considerat el Nobel d'arquitectura, i a més té l'encàrrec culminant de la seva carrera, la creació d'una ciutat sencera al bell mig del desert. A més a més, gaudeix d'una vida envejable, al costat de la seva esposa Stevie, una dona intel·ligent, atractiva i empàtica, i el seu fill Billy, un jove sensible que mira els seus pares amb una admiració inqüestionable. Són una família nord-americana perfecta, d'esquerres, harmoniosa i triomfadora.

Però des de fa uns mesos Martin guarda un secret que el tortura i que només s'atrevirà a confessar al seu vell amic Ross, un famós periodista amb qui té una amistat indestructible de més de 50 anys de complicitats.

La confessió de Martin obrirà una porta bestial, generant una crisi a les seves vides que mai haurien pogut imaginar.

Crítica: La cabra o Qui és Sylvia?

19/12/2020

Una cabra innocent entre dues naus de l'espai

per Andreu Sotorra

«¿Amb qui em poses les banyes?», podria dir la Stevie, en llenguatge de barri, esposa del prestigiós arquitecte Martin, quan olora un perfum especial com si entrés en una macrobotiga de Sephora. Però el dramaturg Edward Albee és més correcte i punyent a la vegada i li fa afirmar: «Estàs amb una altra dona!», que ve a ser el mateix però en llenguatge de parella estable, benestant i convencional. No és el mateix “portar banyes” que “estar amb una altra”. Esmento la fórmula de les banyes perquè quan l'arquitecte Martin, que pretén ser de la broma per salvar-se del compromís, li diu que està amb “la Sylvia” i que “la Sylvia” és una cabra, la seva dona, Stevie, li segueix la veta i s'ofereix fins i tot a anar a comprar un feix d'alfals, per superar la incredulitat de la resposta o per ignorar el do de la mentida del seu marit.

L'obra que als EUA segurament va ser la que va causar més rebuig conservador de les que hi va estrenar Edward Albee (nom real: Edward Franklin Albee; Virgínia, EUA, 1928 - Montauk, Nova York, EUA, 2016), autor també de «Qui té por de Virginia Woolf?», va arribar als escenaris catalans el 2005, tres anys després de la seva estrena internacional, de la mà —per no dir de les quatre mans— de Josep Maria Pou (traductor, actor, director, productor), de qui ara s'ha conservat la traducció. L'acompanyava de parella escènica una brillant Marta Angelat. Aquí, contràriament als EUA, tothom estava curat d'espants. Ara no sabria dir si n'està tant com quinze anys enrere. El Teatre Romea, el 2005, no es va ensorrar amb la història de la cabra i el muntatge va ser aplaudit i posteriorment premiat com es mereixia.

La mirada que el director Iván Morales hi ha imprès en aquesta nova posada en escena a La Villarroel, per als que en tinguin el record de la primera versió, serà notablement diferent. La proximitat a dues bandes de la posició de l'escenari de La Villarroel —gairebé de sala mitjana amb només 200 localitats arran del 50%— canvia el punt de vista que al Romea era, obligatòriament, des de baix de la platea a la italiana. Com més proximitat, més possibilitat d'impacte. I l'escenografia, gèlida, ikeniana, col·loca a dreta i esquerra una mena de dues naus de l'espai, per on floten —i esmicolen gerros!— els dos protagonistes de l'obra, Martin i Stevie. La dissenyadora Raquel Bonillo s'ha encarregat de la famosa cabra. Albee no s'hi va posar per poc.

Jordi Bosch i Emma Vilarasau formen un altra mena de tàndem interpretatiu del que formaven Josep Maria Pou i Marta Angelat. A Emma Vilarasau ja li va bé el nervi encès irrefrenable i a Jordi Bosch també ja li va bé entomar la pedregada sense acabar de perdre mai els estreps. Els dos, però, van de menys a més, en tensió en augment, seguint el fil conductor d'Edward Albee que porta els protagonistes a la desintegració moral de parella consolidada sota la metàfora de la zoofília que, en llenguatge teatral, tan a flor de pell, acaba sent més simbolista que realista.

Acció paral·lela al tema central és el que l'autor atorga a l'amic periodista, Ross (interpretat pel sempre eficaç Jordi Martínez), autor de la carta traïdora —sí, una carta com en temps de ploma i paper!— que desvela el secret de l'arquitecte Martin, i la condició gai del fill del matrimoni —sí, amb reticències per part dels pares, com en temps ja superats!—, en Billy (incisiu també Roger Vilà), actor que combina la interpretació amb l'art de la pintura i que, per acabar de reblar el clau del desig inconfessable, protagonitza un petó amb Martin no especialment paternal.

I és que «La cabra, o qui és Sylvia?» enganya constantment durant noranta minuts sota el mestratge d'Edward Albee. Arrenca amb una inicial pàtina d'humor i fa un gir inesperat cap a la tragèdia. Un gir que a molts espectadors, confiats en la broma, pot agafar per sorpresa. Per això, quan arriba, més val que els agafi confessats. Qui avisa no és traïdor, com Ross, el de la carta. (...)