D’absència i d’amistat, entre altres coses, us parlen les sis històries que se us explicaran a cau d’orella i de manera personal. En aquest seguit de càpsules hi trobareu solitud, però també calidesa.
Les maneres de dur a escena una història són tan diverses com àmplia és la imaginació de qui se n’encarrega de fer-les. I algunes no necessiten ni tan sols un escenari pròpiament dit, sinó que poden transcórrer sense problema... dins d’una caixa. Poseu-vos els auriculars que us facilitaran i escolteu la narració de Marta Barceló, llegida per un actor o actriu. Fixeu la mirada en la caixa: la sorra d’una platja tropical que s’estén pel terra d’una habitació, la cabina d’un camió a mitjanit, la caixa amable d’un supermercat, la pantalla d’una aplicació per compartir amistat, la radiografia d’una mà esquerra, objectes de tota una vida compartits per dues amigues... Tot són històries de solitud que fan servir recursos audiovisuals per parlar-vos d’assumptes tan quotidians com les migracions, l’envelliment de la població, la mobilitat internacional, la societat de consum, la conversió d’homes i dones en mercaderia... Però potser la presència i l’acompanyament d’algú altre ho pugui canviar tot i inundar de calidesa aquesta caixa plena de solitud. I és que l’equip creador d’aquestes sis històries que us explicaran només a vosaltres (o en parella), en un clima d’intimitat absoluta, transmet una crida a tenir cura de l’altre, un recordatori de la necessitat que valorem i reforcem l’amistat, la companyia i els nostres companys i companyes de vida.
És una proposta de Coma14, el projecte de creació escènica liderat pel director mallorquí Tolo Ferrà, i de La Société de la Mouffette, de l’actriu i creadora Vera González. Tots dos porten a escena textos de Marta Barceló, una llicenciada en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona que també s’ha format com a artista de circ, però ha acabat escrivint guions per a sèries de televisió, muntatges teatrals i novel·les infantils. Autora, entre altres obres, de Tocar mare, o de Zona inundable, va ser candidata als premis Max de l’any 2023.
Durant tres dies i cinc sessions diàries es va poder veure a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc La calidesa, un dispositiu, una instal·lació d’instal·lacions, en la que un grup reduït d’assistents és conduït càlidament per sis històries diferents d’amistat i solitud. Es tracta d’una proposta de Tolo Ferrà (Coma14) i Vera González (La Société de la Mouffette) amb els textos de Marta Barceló, dramaturga, guionista, trapezista i actriu mallorquina. La veritat és que es tracta d’una proposta difícil d’explicar, precisament perquè trenca tota lògica representacional o teatral a què estem acostumats, fins i tot la noció de públic tal com l’acostumem a concebre. En aquest dispositiu, l’espectador és més aviat un convidat, una convidada a escoltar un seguit de contes breus que, des de la màxima quotidianitat, narren històries que a tots ens són properes. La guia que ens fa anar d’un dispositiu a un altre de forma ordenada i coordinada, és una veu en off, que podria semblar la veu d’una assistent virtual o IA entrenada per ser emocionalment “intel·ligent”. Paradoxalment, fa la sensació de ser més acollidora aquesta veu que no pas una persona de carn i ossos, que potser ens podria incomodar o generar desconfiança, mentre que la veu en off ens fa ser més obedients. Deixo la reflexió oberta.
Aquestes narracions, converses, cartes escrites, situacions reals que se’ns plantegen tenen cadascuna la seva pròpia manera d’explicar-se depenent de la història mateixa; això sí, totes elles des de la intimitat, a cau d’orella i acompanyats exclusivament d’un altre convidat amb qui ens haurà tocat aleatòriament. Per tant, inclús Ferrà i González, ens animen a perdre l’anonimat, i establir un vincle, per lleuger que sigui, amb un o varis desconeguts. Han trobat una manera diferent d’explicar històries, com ells mateixos diuen; una manera amb un potencial infinit encara per explorar.
Cal destacar l’escenografia de Amaya Cortaire, el disseny de la il·luminació de Juanjo Llorens i la música i disseny de l’espai sonor d’Iñaki Rubio. Tot plegat dissenyat per oferir una experiència de la calidesa mateixa, del gest tendre de cura i atenció amb el que a tothom ens agrada que ens rebin a casa o a casa d’altri; un gest que sobretot a les ciutats, cada cop més atomitzades i hostils, de tant en tant, ens va bé que ens el recordin.
