La casa de les aranyes

informació obra



Direcció:
Paco Zarzoso, Lurdes Barba
Autor:
Paco Zarzoso
Intèrprets:
Rosa Renom, Francesc Garrido, Santi Ricart, Verónica Andrés, Àgueda Llorca, Pep Ricart
Traducció:
Albert Arribas
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Maria Domènech
Caracterització:
Josán Carbonell
Vestuari:
Josán Carbonell
So:
Carles Gómez
Ajudant de direcció:
Judit Lucchetti
Sinopsi:

A la vora d’un pantà s’alça un edifici mig abandonat, on durant força temps només hi han viscut algunes aranyes descomunals. El clima de la comarca va canviar absolutament quan la construcció de la presa hidroelèctrica va submergir en l’oblit el poble més proper. Des d’aleshores, els pocs habitants de la zona malden per superar la seva complicitat més o menys directa en la destrucció d’aquells paratges, mentre els caçadors furtius n’amenacen cada dia la tranquil·litat.

Text de maduresa del valencià Paco Zarzoso, La casa de les aranyes, retrata amb una fràgil delicadesa la desolació d’unes vides distanciades del contacte amb la resta de la societat, i fortament marcades per les cicatrius que els lliguen als seus records més incòmodes.

Crítica: La casa de les aranyes

10/02/2020

Enteranyinats

per Núria Sàbat

Vinculat des dels seus inicis amb la companyia Moma, dirigida per Carles Alfaro; creador de L’hongaresa amb Lluïsa Cunillé; present als anys noranta a la Sala Beckett i als seus tallers de dramatúrgia, i autor de textos premiats en diverses ocasions com Ultramarins, Paco Zarzoso és un autor de llarga i coneguda trajectòria teatral a casa nostra.

La casa de les aranyes és el seu darrer text, un encàrrec de benvinguda col·laboració entre el Teatre Nacional de Catalunya i l’Institut Valencià de Cultura, en què l’actor, director i dramaturg valencià parla, entre altres temes, de la relació entre l’home i la natura, de l’allunyament –físic i moral– i del lligam amb un passat que pot condicionar el present. I ho fa a través del retrat dels habitants de dues cases veïnes que comparteixen i amaguen uns fets viscuts fa una dècada.

L’obra de Paco Zarzoso es construeix a partir de cinc “actes” situats alternativament dins i fora de la casa de les dàlies, on antigament havia viscut la Júlia, filla de l’enginyer constructor de la presa que va negar la vall, i on ara s’ha instal·lat la família de l’Emília, desnonada i gairebé sense recursos. A la casa del davant, la de les aranyes, hi ha retornat el seu únic supervivent, l’Àngel. Les trobades al jardí entre l’Àngel i el marit o la filla de la nova veïna –que ens situen en el moment present– i les que es produeixen a l’interior de la casa entre la Júlia i en Joan –que ens remeten al passat– ens permeten reconstruir vagament la història i els lligams que s’estableixen entre els personatges i entre ells i el seu entorn, i descobrir-hi uns elements que es repeteixen i prenen una rellevància especial, com el foc, els llibres o el pantà. Un pantà que no es veu, però que hi juga un paper essencial.

El retrat de Zarzoso és tènue i subtil, i desprèn un aire de misteri que, al muntatge dirigit per Lourdes Barba i el mateix autor, es desfà massa aviat. Les expectatives es dilueixen i la boira s’escampa més allà del paisatge després que la presa engolís el poble i l’ànima de la seva gent.

La interpretació –en què hi ha paritat lingüística: Pep Ricart, Àgueda Llorca i Verònica Andrés, de parla valenciana; Santi Ricard, Francesc Garrido i Rosa Renom, català del Principat– també adopta en molts moments aquest aire indefinit i els personatges esdevenen uns éssers enteranyinats a qui falta una mica més de consistència escènica, amb la clara excepció de l’Emília que gràcies a Rosa Renom, que alça un personatge ferm i decidit, adquireix caràcter i entitat