Vinculat des dels seus inicis amb la companyia Moma, dirigida per Carles Alfaro; creador de L’hongaresa amb Lluïsa Cunillé; present als anys noranta a la Sala Beckett i als seus tallers de dramatúrgia, i autor de textos premiats en diverses ocasions com Ultramarins, Paco Zarzoso és un autor de llarga i coneguda trajectòria teatral a casa nostra.
La casa de les aranyes és el seu darrer text, un encàrrec de benvinguda col·laboració entre el Teatre Nacional de Catalunya i l’Institut Valencià de Cultura, en què l’actor, director i dramaturg valencià parla, entre altres temes, de la relació entre l’home i la natura, de l’allunyament –físic i moral– i del lligam amb un passat que pot condicionar el present. I ho fa a través del retrat dels habitants de dues cases veïnes que comparteixen i amaguen uns fets viscuts fa una dècada.
L’obra de Paco Zarzoso es construeix a partir de cinc “actes” situats alternativament dins i fora de la casa de les dàlies, on antigament havia viscut la Júlia, filla de l’enginyer constructor de la presa que va negar la vall, i on ara s’ha instal·lat la família de l’Emília, desnonada i gairebé sense recursos. A la casa del davant, la de les aranyes, hi ha retornat el seu únic supervivent, l’Àngel. Les trobades al jardí entre l’Àngel i el marit o la filla de la nova veïna –que ens situen en el moment present– i les que es produeixen a l’interior de la casa entre la Júlia i en Joan –que ens remeten al passat– ens permeten reconstruir vagament la història i els lligams que s’estableixen entre els personatges i entre ells i el seu entorn, i descobrir-hi uns elements que es repeteixen i prenen una rellevància especial, com el foc, els llibres o el pantà. Un pantà que no es veu, però que hi juga un paper essencial.
El retrat de Zarzoso és tènue i subtil, i desprèn un aire de misteri que, al muntatge dirigit per Lourdes Barba i el mateix autor, es desfà massa aviat. Les expectatives es dilueixen i la boira s’escampa més allà del paisatge després que la presa engolís el poble i l’ànima de la seva gent.
La interpretació –en què hi ha paritat lingüística: Pep Ricart, Àgueda Llorca i Verònica Andrés, de parla valenciana; Santi Ricard, Francesc Garrido i Rosa Renom, català del Principat– també adopta en molts moments aquest aire indefinit i els personatges esdevenen uns éssers enteranyinats a qui falta una mica més de consistència escènica, amb la clara excepció de l’Emília que gràcies a Rosa Renom, que alça un personatge ferm i decidit, adquireix caràcter i entitat
