Donem la benvinguda amb entusiasme a la col·laboració institucional entre l’Institut Valencià de Cultura i el TNC; una col·laboració que s’ha fet molt d’esperar malgrat que ens pugui semblar que la proximitat cultural i lingüística l’hauria d’haver normalitzat en les respectives cartelleres. Encara que no sempre el fet teatral ha mirat sense prejudicis cap al sud, en general, les sinergies artístiques han existit tot i que no comptaven amb el suport institucional. Paco Zarzoso és prou conegut en els teatres catalans des d’aquell Ultramarins (1999), estrenat al Festival Internacional de Teatre de Sitges i coproduït també pel Festival Grec, la Fira Tàrrega i el Centre Dramàtic del Vallès, que es va alçar amb el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Serra d’Or al millor espectacle. La Sala Beckett -els cursos del seu Obrador- va ser l’escenari de la trobada de l’autor valencià amb Lluïsa Cunillé amb qui, junt amb Lola López, va fundar la Companyia Hongaresa de Teatre ara farà 25 anys. No és gens estrany que fos Zarzoso qui rebés aquest encàrrec.
A La casa de les aranyes retrobem un Zarzoso madur que, sense abandonar del tot “la poètica de la sostracció”, s’acosta a l'actualitat des d’un enfocament simbòlic on també caben plantejaments existencials que transcendeixen l’anècdota. Un plantejament que s’allunya de les obres més crítiques amb l’actualitat política que van mantenir l’autor en els marges del teatre institucional valencià. La casa de les aranyes parla de desnonaments, de l’esfondrament d’un món del qual emergeix un individualisme que ens aboca a la soledat més crua. El propietari de “la casa de les aranyes” torna a habitar-la després de vuit anys d’abandonament. S’atansa als seus únics veïns perquè escullin el color amb què haurà de pintar la seva façana. A “la casa de les dàlies” hi viuen l’Anna i els seus pares des que es va enfonsar el seu estudi/negoci de fotografia. Són dues cases aïllades alçades al marge del pantà que va inundar el poble més ric de la vall. Un paral·lelisme simbòlic per a una obra on present i passat es barregen a escena. L’Àngel torna als seus orígens convençut de què no es pot escapar de lloc d’on s’és ni dels propis malsons; potser busca enfrontar-s’hi o redimir-se d’un passat tan tèrbol com les aigües del pantà. Lourdes Barba i l’autor dirigeixen a quatre mans aquesta peça delicada i misteriosa com una antiga caixa de música. La posada en escena que s’ha volgut paritària quan a la procedència de l’elenc, patia una manca d’unitat de to en la seva estrena. Res que no sigui fàcilment salvable amb el rodatge d’unes poques funcions. La solvència dels intèrprets ens ho fa preveure. Una unitat de to imprescindible en un espectacle on els personatges diuen més que fan: d’alguna manera la trama evoluciona a partir del que diuen que han fet o que faran. La proposta s’ho val, no només pel text, sinó per un equip artístic abocat a construir un artefacte teatral amb molt de joc. La solució escenogràfica de Max Glaenzel recull tant el repte temporal del text com el món referencial simbòlic que conté; mentre l’espai sonor d'Isabel Latorre acaba de donar el marc que ens transporta, més enllà de la realitat, a una dimensió paral·lela on la paraula regna amb una estranya ressonància.
