La casa més petita

Familiar

informació obra


Companyia:
Campi qui pugui
Direcció:
Rosa Diaz
Sinopsi:

Amb una maleta, un petit pomer i el desig de tornar aviat, la Bettina deixa enrere casa seva per descansar del soroll de les bombes i de la por que li provoca la guerra. En arribar a la seva “nova casa” s’adona que res és com s’imaginava.

La Norma, una nena més gran en la mateixa situació, serà qui l’acompanyi en aquesta història, construint entre les dues una amistat que els permetrà fer front a les dificultats i a la incertesa que viuen les nenes i nens refugiats després d’abandonar les seves cases.

Campi Qui Pugui neix al 2008 fundada i dirigida pels actors Jordi Pedrós i Cristina Garcia, formats en diferents mètodes teatrals a París, Barcelona i Lleida. Creen imatges i personatges que transporten a altres realitats. Per a ells és important buscar punts en comú entre tots els públics, amb un humor i aspectes visuals que arribin a diferents edats i persones de diferents orígens; despertant la nena i el nen que portem a dins.

www.cqpproduccions.com

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La casa més petita

17/04/2023

nens i nenes sols i refugiats

per Josep Maria Viaplana

Vist el dissabte 1 de març de 2023, al Teatre de l'Aurora dins la Mostra d'Igualada.

És evident des del primer moment, que aquesta proposta dirigida per la Rosa Díaz, de La Rous Teatro andalusa, interpretada aquí en català, pretén una aproximació dels infants a la realitat dels nens i nenes refugiats quan als seus països hi ha guerres. I molts d'ells i elles estan sols. Però en aquest relat concretament, dues nenes, una de més gran i que ja fa temps que hi és, i una més petita, nouvinguda, es fan amigues, sobretot perquè la petita insisteix en que no pot anar enlloc més, i la gran, segurament s'hi veu reflectida.

La veritat és que tant la producció com la interpretació de les dues actrius és força solvent. La història s'entén i es segueix. Però dóna una certa sensació de faula, no massa arrelada (i potser no cal que ho sigui) amb les realitats existents, que per desgràcia en tenim d'on escollir.

Per a mi, l'anterior muntatge (de la companyia Campi Qui Pugui i la mateixa directora) 'Camí a l'escola' sí que tenia aquest 'je ne sais quoi' que li donava una autenticitat màxima, sobretot per estar basada en la història real de diversos nens i nenes d'arreu del món, i el seu gran esforç per anar cada dia a estudiar.

Dosis de realitat (trista) són el no poder anar per una carretera determinada, pel perill que suposa, o la negació de la gran a anar a l'escola que es troba en el mateix campament. Com d'alegria, tot i que una mica naïf, quan veiem que tot evoluciona cap a una amistat, on es salven mútuament de tant de desemparament.

Un espectacle recomanable sobretot a partir dels 8-9 anys.