La ciudad

informació obra



Dramatúrgia:
Roberto Fratini
Sinopsi:

I si accedíssim a la ciutat per la via més subtil? Des dels records, la imaginació, les versions escoltades i llegides, les pensades fortuïtes o els rastres que hi deixa qui l’habita. En un joc íntim entre el directe i el diferit, entre l’audiovisual i les arts en viu, Verónica Navas recrea una ciutat sempre subjectiva en un espai interior, de sala, per a només nou espectadors: una superfície comuna, semblant a una taula, al voltant de la qual seuran públic i performer, i que aviat esdevindrà una pantalla sobre la qual apareixerà La Ciudad (real o no, tant se val) en tota la seva dimensió. Es veuran projeccions, apareixeran objectes i se sentiran relats de regust urbà.

Ha imaginat aquesta performance escènica Verónica Navas Ramírez, graduada en direcció i dramatúrgia per l’Institut del Teatre, llicenciada en Comunicació Audiovisual i màster en Guió de Cinema i Televisió. L’heu vista signant i interpretant propostes escèniques com Hasta agotar existencias (Ensayando para que la muerte de mi madre no me pille desprevenida), al Grec 2017 Festival de Barcelona, o Un paseo colectivo (amb Xavier Manubens).


Crítica: La ciudad

20/07/2019

El privilegi de l'espectador de contemplar la vida

per Jordi Bordes

Verónica Navas retrata des del seu balcó. Són imatges d'una ciutat anònima que respira inconscientment. Els vídeos, majoritàriament captats zenitalment, aplana els individus. Els converteix en punts mòbils. El mèrit de l'artista és que, amb el seu xiuxiueig, els infon una nova ànima. Que pot ser real o fictícia. No importa. Ella amb els seus plans sobre la taula, els hi dona nou aire, permet elaborar un dietari de petites circumstàncies.  De vides que exploren capítols determinants per a la vida.

En una ciutat tot és relatiu. Perquè la societat es mou, s'articula, es transforma, esborra unes marques per construir-ne de noves. Sovint, queden les petjades, com una fulla seca que ha fossilitzat. Però, per a trobar-ho, cal una voluntat de recerca. Aquí és des d'on treballa Verónica Navas. Amb una honestedat absoluta. Presentant la taula buida, ben neta de tot. I deixant implicar-se (sempre des d'un codi silenciós i respectuós) als nou espectadors que intervenen en cada performance. Com si fos una obra de teatre dels sentits però sense explorar més que la vista i l'oïde. Hi ha una certa litúrgia que implica una complicitat absoluta en la proposta. La imatge, concreta o abstracta, permet volar i recrear l'espectador. La proposta, habitualment, dóna elements per a  no deixar cap espectador despistat: els estímuls subtils són constants. 

La ciudad no és una i única, si no que en són milions. Perquè cadascú la viu i la veu a la seva manera. I la pot revisar contínuament. Navas, en realitat, utilitza un espai físic concret per detectar la vida i donar-li nous significats. Contemplar-la, reimaginar-la, i compartir-la. Les imatges planes projectades per les dues càmeres zenitalment agafen l'aire i la intensitat que cadascú decideixi. Són d'aquells espectacles que, després de gaudir-los, faries de gust una càlida abraçada. És un espectacle que recorda el batec personal i intransferible de la nostra consciència.