Verónica Navas Ramírez, que ens va enamorar amb Hasta agotar existencias (Ensayando para que la muerte de mi madre no me pille desprevenida) (2017), basteix la seva darrera proposta, La Ciudad, al voltant d'una taula-pantalla que s'inunda d'imatges i que ofereix una finestra a la ciutat, des de diferents angles i una mirada subjectiva. És una ciutat (entre)vista i, sobretot, pensada. Un mapa d'imatges i sons, virtual i sense dreceres, a partir de retalls aleatoris —o no— de l'embalatge urbà.
En certa manera, podria definir-se La Ciudad com el revers d'Un paseo colectivo, un projecte site-specific de Verónica Navas i Xavi Manubens que consistia en una mena de passeig performatiu i en què es convidava un grup de persones a entrar en relació de manera conscient amb els diferents elements que formaven part del recorregut. En aquella proposta els espectadors eren la peça; ara també la conformen o hi participen, emplaçats al bell mig de l'escenari —les grades de l'Antic Teatre, a les fosques, resten ignorades i en desús—, testimonis privilegiats d'una mirada —o de la poetització d'una mirada— sobre la ciutat. La peça ve a ser també, fins a cert punt, un antitour guiat.
Es parteix d'una idea de cita gairebé privada, de convocatòria teatral privilegiada. I és que la peça, amb caràcter d'instal·lació artística, està pensada per ser experimentada o habitada tan sols per nou espectadors i la performer o mestra de cerimònies. El que li dona sentit al projecte és la presència compartida, els nou parells d'ulls i de mans que acaricien la proposta i n'esdevenen còmplices. Dins un context comunicatiu molt estret, que treballa la intimitat i la proximitat, els espectadors es posen al servei del dispositiu escènic i interaccionen en silenci amb la successió d'imatges que s'hi vessen i amb el cúmul de paraules projectades, pronunciades, impreses o escrites a mà.
En entrar, ens rep una tempesta fangosa que cau virtualment sobre la superfície immaculada i que té un potent correlat sonor; les gotes de llum llisquen lentes i dilatades sobre l'espai de projecció. I a partir d'aquí se succeiran diferents imatges, escorços de la ciutat, fulguracions íntimes, definicions de diccionari, la neu escrita en lletra lligada. Cobreixen la taula-pantalla unes làmines de paper que funcionen com a superfície de recepció de la llum i que, manipulades per la creadora, generen ondulacions i li confereixen volum a la imatge. Amb els enregistraments projectats se simultanieja la filmació a temps real, la manipulació d'objectes davant la càmera.
Més enllà del material audiovisual, el gest narratiu es vehicula a través de breus discursos o relats pronunciats en directe —amb micròfon o sense— i en diferit. Paraules cristal·lines són destil·lades amb comptagotes i ritmades, pausadament i reflexiva, amb el lent devessall d'imatges, com a reforç d'una subjectivitat densa i receptiva alhora. Els retalls de converses caçades al vol pels carrers i places de la ciutat, al metro o a l'ascensor, funcionen com un evocador i suggestiu fons sonor.
Es produeix la irresistible aliança entre la tecnologia més precisa i l'artesanal recurrència al paper, a les fibroses ondulacions sobre les quals s'esmuny el paisatge. El paper, aquest material tan senzill, diàfan i eficient, esdevé essencial en aquesta proposta i es vincula a la tabula rasa que cal omplir d'informació. Les arts en viu i l'audiovisual es combinen amb la lletra projectada o impresa, de la qual el diccionari esdevé pedra angular, com ja passava en Hasta agotar existencias. Navas reparteix fulls i superposa transparències amb definicions que, en certa manera, saqueja —n'ha esborrat algunes accepcions—, a la recerca de la intermitència, de la incompleció. D'això va aquesta peça, de residus i de latències.
Una declaració de principis il·lumina la peça: “Empezar con lo pequeño y seguir con lo pequeño”. Verónica Navas parteix de la humilitat d'ocupar un lloc, un punt de vista; de tenir una vida concreta, de la qual no en sabem res tret d'uns pocs records articulats com a visions fugaces i estampes familiars tímidament apuntades. Mentre l'habiten sensacions i reminiscències, la creadora projecta una mirada sobre la plaça que té a sota de casa, des del privilegi de qui mira sense ser mirat però amb vocació de transparència i amb la disposició de deixar-se traspassar i habitar per allò contemplat, per la ciutat ramificada. Virtualment apuntalada sobre un balcó amb flaire de cafè, Navas ofereix versions d'un entorn entrevist, escoltat i auscultat, fet de fragments. El sovintejat angle zenital ens apropa amb inesperats zooms a persones anònimes que fan ús de l'espai públic; mai se'ns revela un rostre sinó una actitud, un encaminar-se. La mirada flota etèria, instil·lada, dissolta en la vida.
La Ciudad vehicula una narrativa de la ciutat en la intimitat escènica i performativa, i conté alguns dels aspectes més definitoris del treball de Verónica Navas, com són la gravació de camp, l'interès per l'urbanisme o la interrogació sobre l'estatut de l'espectador. Indestriable de la confidència que assaja sentiments, la mirada es projecta de dalt a baix, vers la plaça, la taula de projeccions o els fulls de paper. Es privilegia la potència per sobre dels fets, a la recerca d'un relat fet de rastres o empremtes, d'allò ínfim que passa desapercebut. Lluny d'aclaparar l'espectador, aquesta intimitat ofereix llocs on descansar la mirada i propicia el retorn a l'experiència personal, al vincle amb el paisatge, a la lletra lligada.
Vegeu l'article sencer publicat a Núvol el 15 de juliol de 2019
