L’Héctor i la Berna són un matrimoni sense fills, al llarg de la seva vida han reunit una col·lecció de la qual van sacrificar tota la resta. Ara, avis, volen assegurar-se que la col·lecció els sobrevisqui, i per això busquen un hereu. Han convocat la Susana, col·leccionista, potser per examinar-la. Els acompanya el Carlos, potser un examinador, o una peça de la col·lecció. És La colección una obra sobre el matrimoni, sobre el pas del temps i sobre la misteriosa relació entre les persones i els objectes.
“Era necessari que algú fes la col·lecció. Imatges separades per oceans o segles esperaven que algú les reunís. El seu destí era la col·lecció. Si algun dia, d'aquí a un milió d'anys, un ésser capaç de pensar i sentir troba la col·lecció, sabrà què és la humanitat i què podria haver estat. Abans de travessar aquesta porta, pensin que, quan tornin a aquest costat, tot ho veuran des de la col·lecció. També a les altres persones i a si mateixos. La col·lecció et descobreix. No pots veure-la i no preguntar-te qui ets, perquè conté tot allò que ets i tot allò que no ets.”
Caixes i més caixes. Caixes de totes les mides que, quan aquest espectacle es va estrenar fa uns mesos al madrileny Teatro de La Abadia, fins i tot li donaven la benvinguda al públic integrant-se en l’abans sacra arquitectura d’aquest edifici ara laicament teatralitzat. I que , allà, quedaven il·luminades pels vitralls de l’antiga capella. Quelcom que ,evidentment ( les imatges del muntatge així ho reafirmen) venia a remarcar alhora la dimensió sagrada que li podem donar també a la col·lecció que ha vingut acumulant al llarg de dècades la parella formada per la Berna i l’Héctor, una parella gran i sense fills que ara busca una persona que sigui digna d’heretar la seva ja mítica col·lecció. I és que no cal que cap vitrall religiós l’il·lumini: pel veritable col·leccionista, la seva col·lecció és la se seva única i veritable religió; quelcom del tot sagrat que no es pot deixar en mans de qualsevol. I això, descarta per complert organismes estatals i institucions oficials: la possibilitat d’entendre i identificar-se amb el sentit latent que estructura una veritable col·lecció, resta totalment fora de l’abast de qui només pot veure en ella objectius polítics destinats a remarcar la grandiositat institucional.
Ara, aquest fotimer de caixes i més caixes ha anat a parar al Teatre Romea, i s’ha vingut a integrar en una escenografia dissenyada per Alessio Meloni que no deixa d’evocar també l’espai en el qual va néixer aquesta proposta escènica, i del qual Juan Mayorga, el mateix autor i director de l’espectacle, n’és també director artístic . Però les caixes que tenim a la vista, no són altra cosa que la punta de l’iceberg. La misteriosa i ja mítica col·lecció , resta tan invisible als nostres ulls com ho ha restat també des de sempre als ulls dels altres col·leccionistes i especialistes en temes artístics que, per això mateix, no han deixat mai d’especular sobre el seu contingut. Què hi ha realment dins d’aquestes capses ? Fins i tot hi ha qui afirma que allò que atresoren, és només el buit. Quelcom que, d’altra banda, tampoc estaria mancat de sentit: imaginar-se un buit ben documentat en el qual el no res tangible es presentés paradoxalment farcit d’informació sobre els seus orígens i l’itinerari que ha seguit allò que no veiem, no desmentiria en absolut el fet de trobar-nos davant d’una col·lecció única al món. Per cert: segons la Berna , tothom és un col·leccionista , perquè tothom col·lecciona quelcom . I segurament té raó , deixant de banda si es tracta d’objectes , gestos, emocions , memòries o records. Però cal desfer l’equivoc. Una col·lecció de debò , una col·lecció com ara aquesta per a la qual la Berna i l’Héctor busquen hereu, no la construeix el col·leccionista. Una col·lecció de debò la va construint pas a pas allò que col·leccionem :allò col·leccionat ens demanda ( ens exigeix) anar a la recerca d’allò altre que ve a donar-li veritable significació, i obre així la porta a un encadenat amb possibilitats il·limitades. I aquí, ens podria venir al cap la cèlebre frase de Picasso, aquell “jo no busco, jo trobo” i ,adaptar-la a les circumstàncies. El col·leccionista a l’estil Berna i Hèctor ja no busca; troba allò que li demana allò altre que havia col·leccionat abans.
Dit tot això, ja queda clar que el text que ens planteja Mayorga, vol anar molt més enllà del que l’espectador podria arribar a imaginar tot veient la primera escena de l’obra; aquella en la qual la parella col·leccionista li dona la benvinguda a la Susana, una altra addicte a les col·leccions amb possibilitats de convertir-se en hereva universal d’aquest immens magatzem invisible. Això, en presencia del Carlos, teòricament, una mena de secretari per a to al servei de la parella , tot i que les seves funcions , restin també obertes a l’especulació. Simplificant-se una mica a ell mateix, Mayorga afirma que la seva “és una obra sobre el matrimoni, sobre el pas del temps i sobre la misteriosa relació entre les persones i els objectes” ( sí, ara ja ha quedat clar: aquestes caixes contenen objectes). Però a aquesta breu definició , Mayorga li afegeix un fragment del text en el qual es parla de com les imatges separades per oceans continents i segles que integren la col·lecció, no han fet altra cosa que esperar algú altre capaç d’integrar-les en al col·lecció a la qual estaven destinades des de els seus mateixos orígens “ Si d’aquí un milió d’anys un ésser capaç de pensar i sentir troba la col·lecció , sabrà que és la humanitat i què podria haver estat”. I evidentment, integrant aquesta frase a la sinopsi de l’espectacle, el mateix Mayorga ja ens està fent un bon espòiler del significat últim que li poden donar a un text obert a moltes possibles significacions.
Però alhora , aquest suggestiu punt de partida es veu un xic limitat per l’estructura d’una obra que va obrint moltes portes , però que acaba retornant en excés al punt de partida. Un cop hem identificat els temes que assenyala l’autor en la seva presentació de l’obra, un cop hem pogut captar la pugilística complementarietat d’aquesta parella que busca i potser no troba algú altre capaç de fer-se seu el legat que transmet la col·lecció i un cop entès que aquesta projecta una ombra gairebé metafísica que redimensiona els objectes o no objectes col·leccionats, el text s’encalla en un moviment de constant retorn a allò que ja s’havia fet palès. I es perd un xic en una mena de xarada argumental amb forma de carta que no aporta massa al mecanisme de l’obra , tot deixant massa desdibuixat (en el cas del Carlos) o massa banalitzat (en el cas de la Susana) el perfil dels dos personatges que comparteixen vetllada amb la parella veterana. Aquesta, està formada per un José Sacristán i una Ana Marzoa carregats de bon bagatge professional que saben molt bé com atorgar-los veritable dimensió humana a uns personatges carregats també evidentment de dimensió simbòlica. Cal lamentar, això sí, que encara que la perfecta dicció de Sacristán salvi sense problemes l’escull, tant Marzoa com la Susana de Zaira Montes pateixin de tant en tant els problemes d’una sonorització que, com a mínim la nit d’estrena de l’espectacle, resulta un xic defectuosa. Som, ben cert ,davant d’un text tan ambiciós i ple d’estimulants possibilitats que acaben redimensionant la dimensió inicial amb la qual es presenta, com acostuma a ser-ho tot el teatre de Mayorga. Però som també davant d’una obra menor que s’encalla en les seves reiteracions i no acaba de trobar la forma d’integrar el públic en la mateixa col·lecció al voltant de la qual està donant tantes voltes. I l’excessivament plana direcció del mateix Mayorga, tampoc ajuda massa en aquest sentit.
