Al filòsof i dramaturg Juan Mayorga (Madrid, 1965) l'ús de la metàfora i el simbolisme ja li va bé. Però a vegades, si aquest ús no té un descodificador que el descodifiqui, es pot fer difícil que l'auditori el rebi i l'interpreti amb la mateixa intenció amb la qual el va dotar l'autor.
A «La colección», una obra que Juan Mayorga va estrenar al Teatro de la Abadía de Madrid —d'on és també responsable artístic—, l'alè filosòfic, tot i que expressat amb la màxima senzillesa possible i fins i tot amb algun moment lúdic i sempre amb el rigor interpretatiu inqüestionable dels quatre personatges, es respira des del primer moment.
I precisament això exigeix als espectadors seguir fil per randa cadascuna de les diatribes, les ironies, les moralitats o les segones intencions sense que se'n perdi cap perquè, quan menys se n'adonin, la cosa va cap al fosc, després d'una hora tres quarts aproximadament, i podria ser que es quedessin en blanc esperant trobar-hi encara el moll de l'os.
«La colección» té dos grans atractius: la interpretació, que ja he esmentat, encapçalada per aquesta parella de veterans que són l'actor José Sacristán —en farà 87 a l'escenari del Teatre Romea dos dies abans d'acabar les representacions— i l'actriu Ana Marzoa. Representen un matrimoni d'edat avançada, però amb el cap encara ben moblat, que porta mig segle reunint peces d'art de tot el món i que, en absència de fills o altres hereus, busca algú a qui deixar el seu hipotètic llegat. La parella més jove, l'actriu Zaira Montes i l'actor Ignacio Jiménez, són respectivament l'hereva escollida i un presumpte ajudant dels col·leccionistes, tot i que aquest paper queda una mica en la incògnita fins al punt que podria ser només un observador de la fi de tota una vida.
L'altre atractiu de «La colección» és l'escenografia d'Alessio Meloni que s'ha ampliat amb unes arcades de fons que sembla com si la troupe s'hagués emportat de gira per aquests mons de Déu la nau del Teatro de la Abadía. La il·luminació de Juan Gómez Cornejo remata algunes de les escenes més simbolistes amb punts de llum que reforcen la grisor absoluta escenogràfica de l'embalum de caixes etiquetades on, si no som incrèduls, hi ha totes les obres arreplegades al llarg de més de mig segle de matrimoni. L'espai, una caverna. Un lloc tancat. Inaccessible. Sense interès per treure'n cap benefici.
Em fa l'efecte, però, que l'autor Juan Mayorga utilitza el recurs del col·leccionista per jugar de ple amb la metàfora de tota l'obra: cadascú és col·leccionista a la seva manera, i no vol dir que ser col·leccionista impliqui només arreplegar àlbums de cromos, lots de postals, marques de rellotges, fileres de devedés, ruscos de cedés o prestatges plens de fileres de lloms de llibres, sinó que ser col·leccionista vol dir també ser posseïdor de tot allò que els anys ha fet que s'acumulés, no tan materialment ni en caixes grises numerades i etiquetades, sinó simplement en el llapis de memòria inescrutable que qualsevol dia, quan el posseïdor faci el darrer badall, es convertirà en pols.
Tot allò que s'acumula acaba perdent-se inevitablement. Desapareix per sempre per a qui ho ha acumulat acompanyat de les seves impressions, emocions, frustracions, alegries o desgràcies, però, un cop perdut, passa també a mans —o a la memòria encara verge— dels qui vénen al darrere. En prosa barroca, d'aquesta teoria filosòfica, en diríem “anar a parar als Encants”. La memòria polsosa i rònega, estesa en parades de llençols i vànoves envellides, a preu de subhasta. La memòria escampada a les mans d'hereus anònims que, com els qui la van acumular pacientment, un dia rere l'altre, hi tornin a trobar un punt de brillantor que els torni el valor amb què els primers dipositaris també la van descobrir. Les coses només són ombres, diuen els protagonistes de «La colección». Com la memòria personal: una llarg ombra projectada a terra com un flaix efímer de tot el que un dia va ser. (...)
