La desaparició de Wendy

Teatre

informació obra


Interpretació musical:
Carles Pedragosa
Intèrprets:
Xavier Ripoll, Joan Anguera, Armand Villén, Diana Gómez, Mar del Hoyo, Josep Sobrevals, Nies Jaume
Producció:
Sala Beckett
Companyia:
Cia. Thomas Noone Dance, Tràfec Teatre
Sinopsi:

La desaparició de Wendy (1973) és un homenatge de l'autor al món del teatre i un recorregut pels contes i els mites de la infantesa des d’una mirada perversa i divertida alhora.

A través d’una història de teatre dins del teatre que barreja els mites de Peter Pan i la Ventafocs, La desaparició de Wendy se centra en la figura d’un nen que decideix no créixer, malgrat totes les pressions que rebrà perquè deixi de fer el ximple i esdevingui, finalment, un home.

Una obra sobre la necessitat de la imaginació a la vida per recordar-nos que els somnis ens ajuden a ser feliços.

Crítica: La desaparició de Wendy

13/10/2016

Sentir bategar el cor de nen de'n Papitu

per Jordi Bordes

Oriol Broggi ha construït un teatrí dins del teatre. Ha fet que l'espai escènic integri l'escala, el balcó d'entrada de la sala d'abaix de la nova Sala Beckett i també que els tècnics tinguin una certa presència en el primer espectacle oficial d'aquesta sala. La Beckett ha triat una peça onírica de Benet o Jornet, l'avi dels actuals dramaturgs. La desaparició de Wendy té molt de joc teatral, de voler recuperar el cor de nen i no voler créixer mai. Com Peter Pan. De sentir-se humiliat per tothom, arraconat, com una Ventafocs. Però també de ser un ésser més aviat apàtic, sense ganes de res, amb por de perdre lels tresors que s'han anat amagant pels racons, a l'ombra dels pares. Amb aquestes tres línies clares, Benet i Jornet va bastir una història que fa sorna de la misèria del teatre català i que decideix creuar amb la imaginació dels espectadors, els límits captaires d'una cultura d'un país petit com el nostre.

Papitu s'agafa a l'ombra de Peter Pan per escapar-se per la finestra. Dóna al seu teatre realista una pàtima màgica, i prova de comprendre els personatges i els actors, com si d'un Pirandello es tractés. El joc, fa la resta. Broggi planteja una acció molt destapada, que els personatges-actors avisen al públic el que haurien d'haver vist però que la improvisació ha malbaratat. Recorda molt a aquella Primera història d'Esther d'Espriu. I sí, Papitu sembla haver-se inspirat en aquella Sinera però baixant-ho al soterrani de casa, amb les seves humitats i baixeses humanes.

El plantejament escèncc aporta un cert aire de festa, de celebració que li ve molt bé per inaugurar la Sala Beckett oficialment. Tots els actors juguen a fer enriolar l'espectador. Des del mestre de ceimònies (una mena de Déu-autor-director) que imposa les escenes a un Peter Pan/ Ventafocs que tré molt de Bartleby l'escrivent (i el seu "preferia no fer-ho"). Un treball notable que, acaba carregant massa volent escoltar més veus, insinuant que els viaranys teatrals podrien ser molts d'altres. El final és preciós, això sí.

Trivial