La desaparició de Wendy

Teatre

informació obra


Interpretació musical:
Carles Pedragosa
Intèrprets:
Xavier Ripoll, Joan Anguera, Armand Villén, Diana Gómez, Mar del Hoyo, Josep Sobrevals, Nies Jaume
Producció:
Sala Beckett
Companyia:
Cia. Thomas Noone Dance, Tràfec Teatre
Sinopsi:

La desaparició de Wendy (1973) és un homenatge de l'autor al món del teatre i un recorregut pels contes i els mites de la infantesa des d’una mirada perversa i divertida alhora.

A través d’una història de teatre dins del teatre que barreja els mites de Peter Pan i la Ventafocs, La desaparició de Wendy se centra en la figura d’un nen que decideix no créixer, malgrat totes les pressions que rebrà perquè deixi de fer el ximple i esdevingui, finalment, un home.

Una obra sobre la necessitat de la imaginació a la vida per recordar-nos que els somnis ens ajuden a ser feliços.

Crítica: La desaparició de Wendy

29/01/2017

L’imaginari d’un univers d’universos

per Núria Cañamares

Ara fa (només) 43 anys, Josep M. Benet i Jornet va abocar el seu imaginari infantil nodrit dels contes populars, les vivències recollides fins als (aleshores) 34 anys i l’inqüestionable amor que ja sentia pel teatre per escriure ‘La desaparició de Wendy’, una obra que balla entre el joc i el somni, entre la realitat i el desig, entre les certeses i les pors.

En Papitu es va llançar a aquesta íntima i arriscada aventura servint-se del metateatre tot mostrant una companyia disposada a representar l’espectacle familiar ‘Peter Pan’, però que ha d’improvisar –com a la vida– en adonar-se que els decorats són d’una altra història: ‘La Ventafocs’. Potser no tan allunyada pel que fa al fons... A partir d’aquí, via lliure al surrealisme creixent que dibuixa un Ventafocs (en masculí) sense una identitat clara, que deambula entre traumes i feliços records d’infantesa i que arribem a veure lluint bigoti i xumet, tota una metàfora.

Dit així pot sonar estrany, i ho és, però és també una oportunitat per viatjar a un món oníric que, sense ser l’anhelat “país del mai més”, és interessant visitar durant una estona. Qui sap si mai més hi tornarem! És un univers d’universos on hi desfilen i es barregen un munt de personatges que fan inevitable pensar en la cançó ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’ de Jaume Sisa creada un any més tard (1975). Les referències musicals són constants i variades, un dinamisme que també es plasma en un generós repartiment amb 7 actors i 1 músic en directe amb múltiples canvis d’escena, vestuari i, fins i tot, fil argumental.

La bona interpretació i posada en escena, amb un teatrí dins el teatre i un seguit d’elements màgics, sustenta els pics d’absurditat poètica en què algú es pot qüestionar cap a on porta tot plegat. Un muntatge ben especial que s’entén que hagi estat l’escollit per inaugurar la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou i que ja batega de nou fent gira pel país.

Trivial