És difícil créixer. I quan s'ha crescut i ha sortit el bigoti, ja és impossible de tirar enrere i arrencar-se'l d'una estrebada. Això és el que li passa al Peter Pan / Ventafocs —personatge amb dues personalitats— d'aquesta obra iniciàtica de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), la que marca un salt en el que seria després la seva extensa creació teatral. (...)
La versió actual, que ha obert la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou —a peu de TRAM, com diria Salvat Papasseit, i també en ple remodelatge urbanístic de l'entorn del carrer Pere IV— ha estat revisitada i mirada amb ulls nous pel director Oriol Broggi que n'ha extret al màxim possible tant de la poètica que amaga l'obra com de l'absurditat que explora l'autor. Només la conjunció d'aquest parell de registres dramatúrgics fa que els espectadors entrin en un món que juga amb el fantàstic, amb la memòria personal d'una generació molt pròxima a la del mateix Benet i Jornet i amb els mites de la infantesa que no caduca. (...)
«La desaparició de Wendy» és una obra per veure amb els cinc sentits —anava a dir per «flairar»— i sobretot per escoltar la banda sonora que, a pessigades, en un arranjament que en fa un max mix, acompanya cadascuna de les accions, des del rastre de Sisa amb aquella «Qualsevol dia pot sortir el sol» a la veu imponent d'Ovidi Montllor —l'únic recitador de cap a peus que ha tingut aquest país— dient un fragment de «Coral romput» de Vicent Andrés Estellés, passant per tonades de cançó popular catalana com «Camí de la font», d'Apel·les Mestres, o una peça del Paral·lel com «El vestir d'en Pasqual» de J. Misterio i J. Viladomat amb els seus populars «elàstics blaus».
El director Oriol Broggi, que precisament va actuar el 2002 en l'obra «Ronda de mort a Sinera», que va dirigir el desaparegut Ricard Salvat, no s'ha oblidat tampoc de Salvador Espriu en un moment del text, de la mateixa manera que fa referència a decorats i escenografies de Castells Planas —alguns dels telons del teatrí on es representa tot són seus— o dels germans Salvador o de l'arxiu de l'Institut del Teatre i fins i tot d'un antic Centre Moral i Cultural, del carrer Pujades, veí del barri del Poblenou. (...)
Per compensar el desori que porta implícita la dramatúrgia de «La desaparició de Wendy», cal que el director compti amb un repartiment que n'estigui a l'alçada i sàpiga trampejar els ponts volants de la trama sense caure al buit. Al costat de la presència i força de l'esmentat actor Joan Anguera, com a mestre de cerimònies, amb algunes de les intervencions més solemnes que volen posar els punts sobre les is i l'únic que té un respecte en clau irònica per la «quitxalla» que omple la platea, hi ha també les actrius Diana Gómez, en el paper d'una Wendy que té la millor escena en el joc furtiu amb Peter Pan, i l'actriu Mar del Hoyo —una de les seves últimes representacions teatrals va ser «Maria Rosa», al TNC— en el paper de la germanastra malvada. (...)
I no cal dir que l'actor Xavier Ripoll defensa el doble paper protagonista, condemnat a sacrificar el seu mític Peter Pan per «un» Ventafocs amb davantal, des de ran de terra a la capsa de llauna dels indis i els «americans» o pujant a la poltrona amb corona de paper. És ell, Peter Pan / Ventafocs, qui rep el reconeixement de la troupe per haver deixat el local com una patena mentre tots els altres eren al ball, una subtil metàfora de qui ha endreçat la nova Beckett, aixecada sobre l'antiga Cooperativa Pau i Justícia del Poblenou, en un moment difícil per fer projectes emprenedors mentre molts dels altres, a fora, continuaven ballant. (...)
