Els embolics de Lope de Vega (Madrid, 1562 - 1635) són diferents dels embolics de Chaderlos de Laclos (Amiens, França, 1741 - Tàrent, Itàlia, 1803). Un segle llarg de diferència es nota, però això no vol dir que no siguin menys provocadors i avançats al seu temps. El fet és que coincideixen a la cartellera teatral els dos embolics, els de «La discreta enamorada» de la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic de Madrid, i els de «Les amistats perilloses» del Teatre Lliure.
A «La discreta enamorada», Fenisa fa mans i mànigues per aconseguir el seu estimat Lucindo. Però el pare de Lucindo embolica la troca quan la demana per al casori. Fenisa fuig de les convencions de la seva època i s'enfronta a tot el que vol impedir el seu autèntic desig com a dona. La trama és plena d'un pols entre allò que és raonable de fer i allò que dicta el cor. I la direcció de Lluis Homar, que juga amb la vitalitat de la companyia que s'acaba de graduar —excepció feta, esclar, de la veterana actriu Montse Diez— ho acoloreix amb un estil divertit, enjogassat, ple de cançons, de capa i espasa, que no s'atura durant tota la representació —un parell d'hores—, tot i que una mitja hora menys del que durava en principi, quan l'espectacle es va estrenar al Teatre del Soho CaixaBank de Màlaga.
L'escenografia, feta de bastides rudimentàries, acompanya aquesta posada en escena on, en principi, tot sembla que estigui encara per fer. Fins i tot sorprèn que el director, el mateix Lluís Homar, que també hi té el paper del vell capità Bernardo, militar retirat, que cobeja la discreta enamorada, és assegut a la platea a l'espera que li toqui pujar amb la fanfàrria de la companyia a l'escenari.
Juga també amb el vestuari que no es pot dir que sigui totalment contemporani, però que fa una combinació d'època amb un disseny més actual cosa que dóna un resultat intemporal perquè el que més interessa de l'obra, a la companyia i a l'auditori, és el desenvolupament de l'acció i el dels personatges i, per descomptat, l'apartat de peces cantades pels mateixos intèrprets i els instruments que també toquen com les guitarres elèctriques, piano elèctric o ukelele, entre altres, que converteix l'obra en una aproximació al teatre musical, protagonitzat per una tribu urbana, tal com l'anomena el mateix Lluís Homar.
A Lope de Vega segurament que li hauria fet gràcia veure el neó gegant que diu «Hope», amb un cor romàntic en comptes de la lletra O, i que un pot pensar que és un lapsus que ha confós la L per una H. Modernor i Segle d'Or van de bracet. Però tot és volgut i pensat perquè el lema d'«Esperança» (Hope) és el que transmet la idea de passar per damunt de la convenció moral i una representació que mostra també la capacitat artística de les noves generacions.
El repartiment és extens, catorze intèrprets als qual cal afegir encara la quinzena llarga de tècnics de la companyia que també intervenen a la vista dels espectadors, tal com la roba i les eines de feina els han portat al món, una tendència que s'està fent habitual, com en altres muntatges vistos recentment.
Els embolics romàntics de caràcter feminista, que va llegar a la humanitat Lope de Vega en una època en què el feminisme no se sabia ni que podia existir, es rematen amb el vers barroc que ve d'origen i amb molta música entre la qual, Marc Cervera, autor de la banda sonora —i també suggerit per Lluís Homar—, ha escollit una versió de la peça «Vestida de nit», de Sílvia Pérez Cruz que sense tergiversar l'original interpreten en el català originari de la cantant de Palafrugell. Vet aquí el que fa l'amor per molt discret que sigui. (...)
