“Jo, a Lope, me’l crec, i amb entusiasme”. Això ho deia Lluís Homar, pocs dies abans de l’estrena al Teatro Soho Caixabank de Màlaga ( el teatre d’Antonio Banderas, per si algú no hi cau ara ) del seu muntatge de “La discreta enamorada”. I que Homar es creu a Lope, i que sap alhora aconseguir que tota la resta de nosaltres se’l cregui amb la mateixa fe, és quelcom que es fa del tot palès gaudint de l’esplèndid espectacle que ha creat a partir d’una de les més populars i notables comèdies escrites per aquell “Fénix de los ingenios” (així se l’anomenava sovint ) i “Monstruo de la Naturaleza” (així el qualificava Cervantes, donant-li a la monstruositat la seva més elogiosa interpretació) al qual se li atribueixen segons les fons més exagerades fins a mil-vuit-centes peces teatrals. I fins i tot si els càlculs de Juan Pérez de Montalbán resulten desmesurats, el cert és que els seus tres-mil sonets, les seves nou novel·les i els seus tres poemes didàctiques, afegits a la seva intensiva activitat teatral, no fan més que recolzar el caràcter extremadament prolífic d’aquest home de l’església (cal no oblidar que també va formular els vots sacerdotals) que va ser alhora un prolífic faldiller , ben conegut pels seus nombrosos embolics amorosos.
Tot un personatge, aquest Lope. I tot un gran autor, com ve a demostrar ( i com ho demostren tantes altres obres seves) aquest embolicat i irresistible divertiment que , com passa amb d’altres set peces seves, es presenta amb forma de variació lliure construïda a partir d’un conte inclòs al boccacià “Decameró”. Lope el va escriure a inicis del segle XVII en una Villa de Madrid que començava a fer-se conscient del que significava passar de ser una petita urbs perduda a l’auster bell mig d’una península, a assumir el rol de capital de tot plegat que, ara mateix, quatre-cent-vint-i-tres anys més tard, es té més cregut quer mai. I donat que Madrid també començava a ser i continua sent tot un personatge, no és estrany que Lope li atorgui al seu paisatge urbà i al seu embolcall encara mig rural un marcat protagonisme; Homar també el té molt en compte, remarcant la forma com el text assenyala el caràcter genuí de la ciutat, sense oblidar-se d’assenyalar alhora amb ressecs afegits vegetals guarnits amb explosius guarniments florals de quina forma els jardins del Prado i la Casa de Campo , els hi recordaven als madrilenyes i a les madrilenyes l’entorn en el qual es trobava situada la llavors encara força aïllada urbs.
Vegetació seca i puntuals anacronismes a banda, l’altre gran element escenogràfic d’aquesta proposta que no ens permet mai oblidar que som ficats dins d’una representació ( per aquí hi corre també una sempre vigilant apuntadora, no sigui que algú oblidi el text) l’aporta una gran bastida . Al seu primer pis , es situen els instruments encarregats d’afegir-li banda sonora a la diversió quants els intèrprets es posen també a fer música: aquí, fins i tot hi té cabuda la Sílvia Pérez Cruz més catalana , en el moment més malenconiós del muntatge. I a dalt de tot , i amb un gràfic cor incorporat, ens hi trobem l’esperança en persona: la ben il·luminada paraula “HOPE” que, escrita en aquell anglès que a l’època de Lope no devia sonar massa sovint pels corrals de comèdia, ara mateix li aporta un toc de modernitat a la posada en escena de qualsevol text del Segle d’Or. I és que de l’esperança se’n parla sovint al llarg de la comèdia. I a l’esperança no renuncia mai, la molt decidida protagonista de la comèdia, capaç de donar-li forma als més enrevessats invents i a les més elaborades burles, per tal de no cedir a la pressió matrimoniera de la mama, aconseguir que la persona a la qual estima discretament acabi als seus braços i se n’oblidi de pas dels braços pels quals sospirava fa no res, i aconseguir fins i tot que la mama , deixi de ser una vídua també massa discreta. Les tretes que fa servir per assolir els seus objectius, i la forma com aquestes acaben implicant a personatges secundaris que també disposen dels seus bons moments de lluïment, ja les anireu descobrint vosaltres , mentre comproveu com de bé sonen els versos del Segle d’Or, quan te’ls deixa anar una companyia que els pronuncia com si haguessin estat escrits avui mateix. I és que el puntal de tot plegat, l’element clau que determina l’èxit de la proposta i ens recorda el gran plaer que pot proporcionar la paraula, es troba en la magnífica dicció d’aquesta jove companyia que, malgrat la joventut, deixa anar cada fonema amb la mateixa intenció i la mateixa malicia que devien mostrar els millors actors i les millors actrius d’aquell daurat segle escènic. No és cap casualitat: a tots els espectacles que ha presentat la CNTC des que Homar la dirigeix, s’ha fet tangible , l’acurat tracta que rep el vers, per tal de fer-lo quelcom del tot comprensible i del tot vital. Però aquesta evidència es fa encara més engrescadora, quan són una colla de joves intèrprets carregats de notable talent, els que fan que aquest vers , acompanyat d’un també ben brillant treball físic ple d’àgil i divertida gestualitat, pugui arribar a provocar un alegre impacte fins i tot dins d’orelles més joves que les seves. I no en tinc cap dubte: tant Montse Díez com el mateix Homar, els dos veterans del repartiment, gaudeixen també d’allò més, creant complicitats interpretatives amb la resta del jove repartiment. Tinc que dir (això, per centrar-me només en la parella protagonista , sense desmerèixer per a res a tota la resta dels seus eixerits acompanyants) que, a la representació a la qual vaig assistir , mentre Nora Hernández es ficava amb decidida picardia sota la pell de la discreta enamorada que trama indiscrets embolics amb notable gràcia, Marc Servera es lluïa a gust assumint les tribulacions del seu estimat Lucindo. Però donada la qualitat general de la companyia, i donat el caràcter rotatori del repartiment, estic segur que us toqui qui us toqui , el plaer continuarà estant assegurat.
