La discreta enamorada

Teatre

informació obra


Companyia:
Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico
Sinopsi:

La comèdia amorosa d'embolics arriba a un dels seus punts culminants a l'obra de Lope de Vega quan el 1604 escriu La discreta enamorada.

La capacitat de Lope per dibuixar personatges d'enorme profunditat sense perdre mai el control de la situació escènica, per descriure un món ple d'aparences equívoques, o per qüestionar la rigidesa de les normes morals i socials del seu temps, assoliran en aquesta comèdia hilarant un dels moments àlgids del teatre del Segle d'Or.

Lope va ser un enorme comediògraf al servei de la descripció de l'amor. Les seves dones enamorades no només exhibeixen el seu dret a viure lliurement les seves passions, lluitant per ser els qui desitgen ser i estimar els qui desitgen estimar; no només ens sedueixen amb la seva intel·ligència, tendresa i tenacitat, sinó que també són un al·legat a la llibertat individual com a eina superior de construcció de la identitat en uns temps en què la formació del jo comença a ser essencial.

La discreta enamorada, de Lope, atresora versos d'enorme bellesa que serviran una nova promoció de la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic per presentar-se en públic.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La discreta enamorada

24/05/2023

Lope "a tope"

per Jordi Bordes

Ajuda traslladar una comèdia del Segle d'Or a un quadre atemporal carregat d'ambigüitats. Omplir l'escenari d''intèrprets (molts, simple comparsa) i, fins i tot, de tècnics del Clásico (amb les seves armilles i els auriculars penjant de les orelles) dona sensació d'escenari habitat, multitudinari, que es destil·la en una sola trama d'amors i desenganys entre el noi que tots pretenen i les dues noies en litigi: l'una comença amb dos pretendents al se balcó; l'altr ha de fintar propostes poc favorables i insinuacions enganyoses per aconseguir el seu triomf.

La discreta enamorada és una comèdia d’embolics i enganys de les protagonistes femenines de la trama que miren de portar-se la millor aigua al seu molí. Lope de Vega practica tot un joc amb l’art d’enredar. Si les dones no tenien la possibilitat social de buscar-se marit, bé que calia trobar la forma per amistançar-se el que elles perseguien. La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico fa una breu estada al Romea amb un muntatge fresc fent allò tant eficaç de jugar a representar (amb actriu fent d’apuntadora, si es dona el cas). Això permet introduir guitarres elèctriques, ukeleles i anar transformant l’escenari amb els tècnics de la companyia lluint a l’escena, i acabant de vestir i pentinar les protagonistes. Tot sembla espontani i bulliciós i celebrat per un públic que omple la platea. L'obra, però, manté massa repeticions d’embolics i interpretacions dels mocadors, les cartes furtives, les insinuacions i les amenaces de duels amb espasa. Les dues hores passen prou ràpides però s'hagués pogut simplificar tant d'artifici que fa molt soroll però que no hi aporta gaire més que un escàndol gratuït. Lluís Homar fa el paper (divertit patetisme) de capità retirat que es veu prou jove per casar-se amb aquesta discreta enamorada. En realitat, no és tant discreta perquè cau en els paranys de la seva rival en amors i perquè el seu cor és ingenu, tot i conèixer prou bé la treta dels aparellaments furtius per legitimar allò que la societat no permetria.

La joventut venç a la maduresa; l’esperança a la moral. L’amor dels joves en temps de Lope (i de Shakespeare si es pensa en Romeu i Julieta) era tant intermitent i oscil·lant de temperatures i colors com un cartell de neó comprat a un basar.