Com si fos una etapa de muntanya en què tot l'equip treballa a favor del seu líder però, una escapada improvisada fa que acabi destacant uin dels teòrics gregaris de l'equip. Mercuci (Guillem Balart) és el paper que domina en aquesta escena de Romeu i Julieta. I és lògic que sigui així, perquè en aquesta adaptació de Joan Yago i dirigida per David Selvas, el que domina és la violència irrefrenable entre les dues famílies. I Mercci és quell cotró fluix que estova les punxes amb el seu bon humor de jove despreocupat. Amb la seva mort, tot es desequilibra irremeiablement. Es trenca el termòmetre i tot es desestabilitza del tot. El Hamlet de La Perla29 (Hamlet Aribau) s’endú el focus en aquesta ambiciosa producció de La Brutal.
Mercuci és qui posa el sentit comú en aquesta tragèdia romàntica, d’una violència que es remunta a la nit dels temps dels Montagú i els Capulet. La versió que dirigeix David Selvas sap agafar l’embranzida de la música, situant uns temes que aporten psicodèlia (Purple noise, de Boris Brejcha), emoció (Romeo and Juliet, de Dire Straits) i reflexió (Everything must change, de Nina Simone). Ja ens hi té acostumats en altres direccions com ara Aquella nit o la divertida La importància de ser Frank.
No interessa tant l’amor de Romeu i Julieta (Nil Cardoner i Emma Arquillué), que són uns tendres i ingenus que pateixen les conseqüències del destí, ni el convidat de pedra, de Paris. La bola de discoteca de la festa en què els dos enamorats es coneixen es transforma en un pèndol o, pitjor encara, en una bola d’abatre estirps com aquella de Miley Cyrus i, posteriorment, en una lluna plena que segella secretament l’amor clandestí dels fills de les famílies enemigues.
Si la festa és on millor es respira una quotidianitat superficial i sincerament ingènua, és en l’embolic per provar de desfer l’enemistat familiar on hi ha la peripècia entre els vells (la dida amb una enginyosa Anna Barrachina i fra Llorenç, crèdul dels miracles) i els dos joves. El debat es produeix alhora, com si es poguessin sincronitzar dos espais al mateix temps. Jugada mestra.
L’espai és molt net, deixant que sigui la llum, el so i la imaginació de l’espectador els que completin el quadre. És d’una eficàcia absoluta. La violència convida a fer que els fets es precipitin, que es trenqui aquell termòmetre que equilibrava els dos bàndols, encara que fos des de la mirada frívola, despreocupada, un humor molt genuí que dona tot l’aire que el drama necessita. Selvas deixa el dilema de si es pot aturar el terrible final, dins del mausoleu dels Capulet. Prova de frenar les busques del rellotge. Però el destí, com la violència, no espera. I el pacte de no agressió s’endura un cost irreparable per a les dues famílies de Verona. El mercuri brolla del termòmetre esventrat i crema els dos blasons. Mercuci s'endú el maillot de la montanya, inesperadament. Però tothom (públic i actors) l'aplaudeixen sincerament, sense rancúnies.
