Quin goig dóna , això de trobar-te un teatre (en aquest cas, el Poliorama) gairebé ple de gom a gom (en els temps que corren!), i ocupat en gran mesura per un públic potser no tan jove com els personatges centrals que protagonitzen la (teòricament) més romàntica obra de Shakespeare...però deu ni do. Més encara quan, a l’acabar la funció, comproves la entusiàstica resposta de la major part d’aquest públic. I quan fins i tot t’hi trobes uns coneguts que han vingut acompanyats dels seus fills adolescents, i que quan els hi preguntes, et comenten com de bé s’ho han passat tant el noi com la noia de la casa. Així doncs, en aquest sentit, no em queda altra que felicitar de tot cor La Brutal: resulta del tot brutal, la forma com ha aconseguit complir l’objectiu marcat. Que era precisament l’objectiu de seduir un públic que potser hagués passat molt de Shakespeare, si no s’hagués trobat alhora un repartiment ple de joves noms carismàtics ficats en un muntatge de ritme força trepidant. I que ara, potser ha començat a pensar que, ben mirat, també amb Shakespeare t’ho pots passar molt bé , encara que a priori , et sembli un pal anar a veure una obra seva. Aplaudeixo doncs ( i molt) la iniciativa, tot recordant que ni Projecte Ingenu se’n va sortir tan bé ,quan va estrenar el seu propi muntatge de l’obra, tot i comptar amb la presència d’un Romeu que encara no havia assolit l’estrellat absolut com a jove actor de irresistible presència seductora, però ja enfilava cap a aquest lloc: parlo ni més ni menys que de Carlos Cuevas.
Aquest “Romeu i Julieta” és docs una proposta d’aquelles que , el proper curs, hauria de convertir-se en un “must” imprescindible, dins del llistat d’espectacles destinats a ser visitats per un centres educatius que, sense anar més lluny, al llarg de la temporada que ara s’acaba , s’han vist ficats al bell mig de representacions d’aquelles que costen de vendre a un públic adolescent ( i en alguns casos, costen de vendre a públic de qualsevol edat, perquè allò no hi ha qui ho pugui aprofitar, sigui quina sigui la teva data de naixement).Però ara que ja he deixat constància clara de la part bona ( o molt bona ) del tema, deixeu-me que entri també en la que no em sembla tan bona: aquesta és precisament una de les punyeteres característiques de la crítica, i és per això mateix, pel que la crítica, acostuma a ser tan criticada.
Selvas crea, efectivament, un espectacle efectiu , funcional, i apte per a tota edat, però especialment dirigit a aquella franja de públic que potser no tingui del text altra imatge que aquella que s’ha trobar en un llibre de text potser també massa feixuc. Amb molta sort ( i això ja és anar força lluny) , potser conegui l’espitós cel·luloide filmat per Baz Luhrmann, quan Claire Danes i Leonardo DiCaprio podien encara passar per adolescents, tot i no ser-ho ja del tot . Però l’efectivitat i la funcionalitat del muntatge, no poden ocultar alhora els desnivells i les mancances presents, tant al repartiment , com a la dramatúrgia signada pel molt calòric Joan Yago. I aquests desnivells, ja d’entrada, comencen per la notable descompensació que existeix entre el sempre irresistible Mercucci ficat sota la lúdica pell de Guillem Balart, i la resta d’intèrprets més o menys coetanis que l’envolten. La meva feblesa per Mercucci, ve de lluny: sempre m’han fascinat el seu enginy, la seva ironia, la seva lucidesa, la seva seductora ambigüitat , i la seva capacitat per deixar anar algunes de les millors línies del text, encara que no siguin les més populars. I ara Balart , exhibint amb l’ajut de Selvas aquell tarannà de bèstia escènica que se li pot reconèixer gairebé des de primer cop que el vam veure a un escenari, se n’oblida de les ambigüitats, per tal de deixar ben a la vista “la boja” que Mercucci porta dons seu, i convidar-nos a estar sempre de festa amb ella. I amb un Mercucci com aquest, encara es fa més evident la manca de química que exhibeixen Romeu i Julieta, quan els hi toca intentar fer-nos creuera l’arrauxada passió instantània que ha sorgit entre ells. Una passió que, per cert, a l’obra de Shakespeare, apunta trets autodestructius molt abans que l’autodestrucció culmini la tragèdia; em sorprèn en aquest sentit que Selvas desaprofiti un xic incidir en el tema del suïcidi juvenil del qual ara se’n parla tant, i cap el qual ja apuntava el gran Willy fa uns quants segles .Em sorprèn també, que el director ofereixi una visió tan toveta i infantil de la parella. I especialment, de la Julieta, que com a personatge té probablement més potencial que el seu Romeu, però que aquí es perd també excessivament entre gestualitats i diccions d’una ingenuïtat forçada: un problema que té molt més a veure amb el dubitatiu concepte marcat per la direcció, que amb el potencial de la mateixa actriu, Emma Arquillué. I, tret de la necessitat d’ajustar pressupostos, no acabo d’entendre l’eliminació del personatge de la mare de Julieta. Que, en aquest cas, descansa en pau. Però que a l’obra original, resulta precisament un personatge fonamental, si lis vols donar al muntatge aquella visió crítica amb l’heteropatriarcat que és també un dels objectius declarats d’aquesta posada en escena. Precisament, la mare ara absent, es converteix en una ben simbòlica representació tant de la submissió envers l’heteropatriarcat, com de la complicitat amb ell que pot acabar originant aquesta submissió: arribat un determinat punt de l’obra, Julieta ja no pot confiar ni amb la mare ni amb la dida, perquè se n’ha fet plenament conscient que cap de les dues, està en situació de plantar-li cara a la llei del pare . I amb el tractament que el muntatge li dona a Julieta, i per posar com a exemple una de les millors escenes del personatge, resulta difícil capturar la determinació plena d’angoixa que ha d’assolir, abans de prendre el beuratge que ha de fer d’ella una falsa morta. D’altra banda, l’espectacle renuncia amb una timidesa inesperada a mostrar la carrega sensual que es mou entre els dos enamorats adolescents, quan precisament aquesta sexual sensualitat, hauria de constituir un factor determinant que ve a donar-li més sentit a l’atracció instantània que sorgeix entre tots dos : les imatges fixes amb les quals Selvas resol la primera i única nit d’amor de la parella, resulten en aquest senti un veritable anticlímax.
Selvas inicia el seu espectacle amb el que sembla un homenatge més o menys latent a l’escena inicial de “West Side Story”, el mític musical que ofereix una altra variant de la mateixa eterna història. Però la pista de basquet envoltada de fusta que funciona molt correctament en aquesta primera escena, acaba resultant un escenari un xic feixuc a mesura que avança el muntatge. I a mesura que, , amb el seu rerefons puntualment cobert per una cortina, obliga a realitzar entrades i sortides dels personatges de vegades una mica massa incoherents, encara que contribueixin a sostenir el ritme ràpid de tot plegat. El resultat ,acaba semblant-se més a una versió Reader’s Digest de l’obra, que a una aproximació al text capaç d’abordar-lo recolzant-se en un punt de vista dramatúrgic ben estructurat. Tot i que, tornant al principi per tal d’acabar reforçant allò de positiu contingut a l’espectacle, aquestes limitacions quedin compensades per l’eficàcia amb la qual es resol l’objectiu principal: aquí tenim un grapat d’espectadors encara ben propers ( o del tot ficats) a l’adolescència, gaudint d’una obra del gran Willy, com si estiguessin gaudint d’un nou lliurament d’ “Euphoria” (la sèrie) o d’una final d’ “Eufòria” ( el concurs musical). I això és bo; molt bo.
