Reeixit intent de donar una nova versió al clàssic del bard. Joan Yago a la dramaturgia, Yannick Garcia Porrtes a la traducció i David Selvas a la direcció han format un trident valuòs per reconvertir aquest drama romàntic en un al.legat contra la violència, que només conduirà al augment de la mateixa violència.
No hi ha dubte que l'objectiu és que el públic jove en tingui una altre visió d'aquest clàssic universal, què puguin acostar.se més a Shakespeare, i també per què els que ja l'han vist prou vegades, en treguin noves conclusions. S'ha de dir també que no és extremadament innovador, però funciona i, en efecte, els joves reaccionen positivament davant el brillant i més que entretingut espectacle que poodem veure al Poliorama. Personalment, a l'hora de transgredir, qui escriu encara hagués estgat molt més radical i, per què no, comptes d'ambientar.ho a Verona, hagués pogut ser en un païs en guerra, en l'actualitat. O moltes més referències a temes actuals (per què no involucrar la pandèmia, la pujada de la llum, els desnonats, però ara m'estic ficant en temes que no em competeixen). D'acord que està molt bé l'aposta per la música house, pel “welcome to the party”, pel disseny en els vestits i fins i tot pel remembering “West side story”, però posats a canviar...
Tot i això, l'aposta runciona, Ja des de l'inici, els llençaments a una cistella de bàsquet estan avisant l'espectador que allò serà diferent. I, en efecte, passem d'alguna escena que ens recordi el mític “West side story” a una festa i un ball dignes del Primavera Sound o del Sónar. I a partir d'allà, de Dire Straits a Rosalia....una magnífica barreja que a moments recorda la revisió molt personal que d'alguns clàssics ha fet en el cinema un director com Baz Lührman amb el mateix “Romeo i Julieta”, amb Leo DiCaprio al capdavant, o el mateix “Moulin Rouge”.
Amb un gran sentit del ritme, desapareixen les vdstimentes clàssiques i es passa a l'americana i corbata o la presència de personatges tan singulars com l'extraordinari (un altre cop) Guillem Balart, ara en un paper secundari però tan brillant alhora (i més meritori encara, perquè ara no porta el pes de la funció, com succeïa a “Hamlet Aribau” o “Robadors”).
I, en efecte, el text arracona els elements més romàntics i prioritza l'odi i la violència que al final de l'obra mereixen la reivindicació musical de l'emotiva “Everything must change”de Nina Simone, que sona en els instants finals.
Però falta la cirereta: els elements canviants, el ritme, l'escenografía no serien suficients, com sempre, sense l'encertat repartiment que ha unit veterania amb joventut. Així amb pilars tan essencials com Anna Barrachina, Andrew Tarbet i sobretot Xavi Ricart (memorable el seu paper maquiavèlic, mascliste, pare de Julieta), apareixen Adrian Gröss, Albert Baró i un altre trident: Emma Arquillué-Nil Cardoner i Pau Escobar. Els dos primers, brillantíssims, joves i enamorats, empoderats i el segon, l'amic de Romeu, una barreja de de delinqüent d'extrarradi amb el més fidel dels amics. Tots ells, naturalment, envoltats pel poder escènic de Guillem Balart, que sorgeix en moments cabdals per enlluernar encara més l'obra. No, definitivament no sobra aquesta nova versió del clàssic: moderna, intel.ligent, vibrant i amb un repartiment molt equil.librat.
