Vist el divendres, 17 de juny de 2022 al Teatre Poliorama de Barcelona.
Perseguir minvar, si no eliminar, el romanticisme del text de William Shakespeare, pot no ser el millor dels objectius quan un afronta la ingent tasca d'aquesta adaptació de l'immortal història d'amor jove per antonomàsia.
Una versió interessant, des de molts punts de vista, començant per l'espai escènic*, que amb poca cosa canvia d'escenari 'virtual' (cosa que aconsegueix força) i confereix un ritme molt estimable als 100 minuts de durada del muntatge. En cap moment (o gairebé) es fa tediós, perquè a banda del principi, en que coneixem la rivalitat i les batusses entre dues famílies de Verona, i coneixem Romeu i els seus amics, i a Julieta i la seva Dida, s'abandona en gran part el text literal de Shakespeare i es va cap a un llenguatge, que busca el difícil objectiu de conservar l'essència i alhora fer-lo entenedor i proper a un públic actual, no necessàriament familiaritzat amb l'auto anglès. Aquesta literalitat es va reprenent i abandonant, passant d'un text poètic a un de més planer, segons les necessitats i desitjos tant de l'adaptador com del director, fent-se evident la primera cosa a l'escena final de la cripta, i la segona en la cançó final de Nina Simone (Everytihng must change), en anglès i subtítols en el mateix idioma, que ve a resumir-nos la idea que ens volen transmetre els responsables del muntatge. Un final brillant, si se'm permet. L'anglès va esquitxant alguns moments del text, sobretot per tenir un actor anglòfon com l'Andrew Tarbet. Al capdavall, és la llengua original de la peça.
És clar, no tots els passatges fidels a l'original són complets, ja que han patit retallades d'allò que pot considerar-se prescindible i, a voltes, es substitueix per una coreografia, cosa molt característica d'aquest muntatge, que podria ser un 'mix' entre una versió ortodoxa, una de radicalment moderna, i un musical espectacular. Això sí, potser notar que no sempre l'actualització d'un clàssic passa per la vestimenta moderna i determinats detalls, perquè no crec que ningú no pugui entendre que quan es va escriure el text no hi havia músiques dance ni boles lluminoses de discoteca, ja que d'altra banda els missatges claus s'envien en paper manuscrit i mitjançant un correu.
I enmig de tot això, les interpretacions. Sent correctes totes, voldria destacar el personatge del Pare Capulet -Xavier Ricart-, difícilment superable, l'esplèndida Julieta d'Emma Arquillué i sobretot, en Mercuci, encarnat per un sorprenent Guillem Balart, que entra en acció com un revulsiu trencador, poc imaginable per a una versió seriosa, però que confereix vida a l'acció i l'amistat que l'uneix a Benbolio i Romeu, i que es transforma totalment en el seu tràgic final. De fet, seguia la seva interpretació i em semblava una idea brillant per al Puck del 'Somni d'una nit d'estiu'. Coses que penses quan veus teatre.
D'aquesta versió, això sí, jo destacaria l'absència de l'escena del ball entre Romeu i Julieta, amb la metàfora del pelegrí, amb el seu gran valor, no només romàntic, perquè possiblement la joveníssima** Julieta passa de ser una conquesta més del jove 'casanova', a algú molt més especial i interessant. Completada amb l'escena del balcó, aquesta sí, present i molt ben versionada.
*No puc deixar de mencionar la tremenda força de la transformació del gran escenari en una cripta mortuòria, realment esfereïdora.
** I de pas, parlem d'un tema tan actual com el casament de nenes recentment arribades a la pubertat.
En resum, una proposta 'diferent' d'un clàssic, interessant per a qui conegui l'original, i útil per a entrar-hi a aquells que, possiblement, els costaria de pair una versió original.
