Nenes (a l’escola en la qual donen classe les quatre mestres d’aquest espectacle no en hi ha cap de nen; aquesta no és pas una escola mixta), si aspireu a convertiu-vos en actrius de les bones , fixeu-vos bé en el treball que realitzen les vostres ensenyants: un cop més, Àgata Roca, Carme Pla, Mamen Duch i Marta Pérez tornen a fer palès que en van sobrades de recursos interpretatius capaços de captivar l’atenció del públic , cada cop que et deixen anar un d’aquests monòlegs que constituïen la columna vertebral dels primers espectacle de T de Teatre, que amb el temps es van anar relaxant per tal de donar-li joc a altres opcions dramatúrgiques més dialogades i obertes a altres intèrprets convidats , i que en la seva nova proposta escènica tornen a agafar el protagonisme d’altres temps. Així doncs, quan toqui el timbre que indica l’inici de les classes matinals o la fi de l’hora del pati, correu cap a l’aula: en aquest sentit, podeu estar segures que aquestes quatre us faran passar una força bona estona.
I donat que a les excel·lents actrius de T de Teatre els hi agrada també des de sempre obrir-li les portes de la seva companyia a nous autors ( o si més no, a autors encara desconeguts a casa nostra) , tant les seves alumnes com els espectadors que seuen als renovats seients del Teatre Romea poden tenir també la seguretat que gràcies a aquesta proposta de la companyia, podran començar a familiaritzar-se amb el nom de Mariano Tenconi Blanco, un membre destacat dins la generació de nous creadors argentins que han anat agafant relleu al llarg de la darrera dècada. A Tenconi Blanco li ha tocat la tasca de donar-li forma a la personalitat d’aquestes quatre mestres ubicades temporalment cap a les acaballes dels anys 70. I si bé el públic local identifica aquesta ubicació temporal amb aquells anys de la transició plens de ganes i esperances de canvi, els monòlegs eviten entrar massa en aquest territori, potser tenint en compte que quan l’espectacle arribi a Buenos Aires aquesta identificació amb un context històric que allà era desesperançadorament diferent, podria llastrar la seva efectivitat. Així doncs, encara que els anys 70 projectin la seva ombra damunt l’escenari i es facin ben evidents al vestuari de les quatre mestres , aquesta ombra resulta més anecdòtica que veritablement significativa, i els mals de cap emocionals i/o sentimentals als quals s’enfronten tenen un caràcter tirant a atemporal i deslocalitzat. Ja per començar, perquè el mateix autor opta per introduir un pròleg i un epíleg destinats a remarcar la metateatralitart del que anem a veure, o acabem de fer-ho.
I aquest joc metateatral massa ple d’obvietats i llocs comuns , em sembla la primera feblesa de l’espectacle. La segona, la trobo visualitzada en una escenografia aparatosa i tirant a feixuga que , a banda de limitar la visibilitat d’un grapat d’escenes segons el lloc del teatre en el qual es trobi l’espectador, no crea cap mena de vincle comunicatiu amb el context comú que comparteixen els quatre monòlegs que ocupen la major part del metratge de l’obra: aquestes parets de fusta i aquesta gran escalinata, gairebé et fan pensar més en l’arquitectura pròpia dels grans auditoris que es van començar a construir uns anys més tard, que amb una escola característica de l’època en la qual ens vol fer sentir el muntatge. I la tercera feblesa la situo a l’epíleg que arriba després de l’epíleg; l’escena amb quelcom de concessió en la qual les quatre actrius comparteixen per complert escenari d’una vegada per tal d’arrancar-li al públic unes rialles de més, convertides alhora en quatre reivindicatius fantasmes víctimes de la Guerra Civil un xic ficats en calçador que , potser pel fet de trobar-nos en plena celebració de la Tardor Sanchis Sinisterra, et porten d’immediat a pensar en aquells altres de “¡Ay, Carmela!”. Tenconi Blanco es mostra molt més eficaç quan es tracta de construir aquests quatre monòlegs que per moments cauen també en alguna que altra obvietat a l’hora de buscar els pics de comicitat. Però que l’encerten força a l’hora de dibuixar unes histories en les quals l’humor conviu amb la por a l’abandonament , la convivència amb aquella altra mena de fantasmes molt familiars i estimats que es poden trobar al mateix bany de casa teva i que poden provocar efectes escatològics, la passió encara transgressora que no seria ben vista ni a una aula ni al gimnàs de l’escola, o el daltabaix mental que ha trasbalsat la teva vida, i del qual ves a saber si te’n pots sortir donant classes de teatre. En qualsevol cas, els millors moments d aquests monòlegs de vegades irregulars i la gens irregular i sempre impecable interpretació de les quatre protagonistes, venen a compensar en gran mesura els desnivells d’un espectacle que, per damunt de tot, serveix per comprovar un cop més que les T de Teatre, segueixen tenint ganes de recórrer nous camins.
