Què difícil és trobar l’equilibri per renovar-se i no deixar de mantenir la identitat. T de Teatre van decidir, el 2007 (després de rodar el seu espectacle dels millors monòlegs dels seus primers muntatges, 15) fer un salt mortal per canviar de rumb a la Sala Tallers del TNC amb el dramaturg Javier Daulte (Com pot ser que t'estimi tant). Se sentien que ja havien explotat massa la fórmula de monòlegs a partir d’una casuística concreta. El salt endavant va ser valent i s’ha demostrat que era necessari per mantenir despert l’esperit de la companyia (les quatre actrius provant-se en altres camps dels seus rols arquetípics). El cert, però, és que aquest viatge ha estat molt més difícil per a mantenir els títols en cartell perquè el públic els ha anat deixant de banda (tot i tenir una nodrida parròquia encara, és clar!) Segurament, una de les excepcions d’aquesta dura travessia ha estat Alfredo Sanzol, amb qui van clavar-la amb Delicades (però es van tornar a perdre a Aventura). De fet, el dramaturg jugava a presentar quadres inconnexos sobre un tema genèric (En la luna, per exemple) que casava molt bé amb la sensiblitat de T de Teatre i el seu públic.
Ara l’aventura és amb una nova aposta per Mariano Tanconi. Aquest autor i director va fer un treball de camp amb les actrius per acabar bastint un text amb quatre grans monòlegs i alguna escena coreogràfica pels passadissos de l’escola (potser un dels jocs més vistosos) i un epíleg delirant. Li agrada usar formes no teatrals com els dietari, les cartes o els poemes que reciten (o fan veure que escriuen) les protagonistes. I això, converteix, de nou, les quatre actrius en monologuistes. És cert, com deia Carme Pla que ara controlen molt millor el ritme de les pauses, la contenció i la ganyota. Només cal veure l’arrencada de Marta Pérez que ja aixeca rialles sense ni alçar una sola paraula. Fitant per sobre de les ulleres, com qui escanneja l’ànima de l’aula abans d’espolsar la seva tragèdia romàntica perquè el seu marit l’ha abandonada. Sabem que les quatre mestres s’adrecen a una mateixa audiència (a una mateixa classe) perquè, d’una manera o altra, sempre sorgeix l’espavilada de la classe, la Font, que fa de pivot sobre les quatre trames. I, és clar, també perquè les mestres coincideixen per les escales. Per cert, enginyosa escenografia d'Alejandro Andújar que dificultarà, però, les gires perquè demanarà sales de notable alçada i hores de muntatge i de trasllat.
Les quatre actrius se senten còmodes amb els seus personatges, que viuen contradiccions que les anul·len; són supervivents que procuren conservar el seu hàbitat eternament. Les acompanyen dos músics que hi posen el to ambiental. L'univers de les mestres no és inamovible. Les mares moren per negligències mèdiques (comprova el personatge de Mamen Duch), els marits ensopits s’encapritxen per noies més joves (pateix la mestra que interpreta Marta Pérez); els enamoraments no poden traspassar la frontera de l’heteropatriarcat (oi?, professora de català amb la veu d'Àgata Roca) i els fantasmes sempre apareixen per als qui tenen fe (ai, dissortada mestra que torna d'una llarga baixa amb el cos de Carme Pla: els brots psicòtics l'obliguen a escriure el dietari pel psicòleg)...
No sabem si l'autor ha disposat el text perquè elles puguin lluir-se però el cert és que hi ha molt moments d’una ingènua coherència dramàtica. Incorporar la memòria històrica com un gir més sembla poc decorós pel que es vol reivindicar. És un element posat en cunya per realçar el gir dramàtic però que no té fons, com podria ser en peces com Ay, Carmela. Tampoc es busca l’equívoc del viu i mort dels fantasmes com a Casi normales (Next to normal), o l'Ets aquí? de Daulte. El personatge Olvido Flores a Las maravillas de Júpiter parlava d'una execució arbitrària similar però en un context que la història (real) guanyava en densitat. Aquí, sembla un coet, com qui fa un centrexut per desfer un empat al minut 88.
