A la dècada dels anys setanta del segle XX, després de la Dictadura franquista, l'escola va començar a remoure's per fer un canvi i recuperar la pedagogia moderna de l'etapa de la Segona República, escapçada a causa de la guerra civil. Moltes de les mestres de mitjana edat d'aquella època, havien viscut la formació obligatòria com a ensenyants amb cursets de la Secció Femenina de la Falange Española, la influència opressora de l'església en l'ensenyament i l'adoctrinament del que el feixisme anomenava Espíritu Nacional.
L'escola pública, hereva de la mal anomenada “escuela nacional” es va reivindicar com un espai de valors i humanisme i es va anar forjant el que s'anomenaria després “escola catalana en llengua i continguts” amb algunes iniciatives privades de mestres i pares, cooperatives escolars i associacions públiques com per exemple Rosa Sensat.
De tota aquesta efervescència educativa procedeix l'escola actual. Els qui van tenir l'oportunitat de viure aquella primera etapa des de dins, són testimonis que hi havia mestres —mestresses, vaja, per dir-ho en argot antic— que practicaven els principis de la vella escola moderna catalana. I n'hi havia d'altres que eren la viva imatge del passat gris i amb fortor de naftalina del feixisme.
Les quatre mestres de l'obra «La dona fantasma» són una clonació intermèdia de les unes i les altres marcades per unes circumstàncies que són vistes dramatúrgicament amb la mirada alliberadora i igualitària actual. Són quatre mestres d'una escola de noies —i això ja marca una distància de classe— que esclaten després de la repressió dels anys cinquanta i seixanta: una dona abandonada pel marit (Dèlia), que interpreta l'actriu Marta Pérez; una altra (Lena), que ha de cuidar la mare malalta i que té una aventura amb el metge que la visita, interpretada per l'actriu Mamen Duch; una tercera (Iris), interpretada per l'actriu Àgata Roca, que s'enrola en una aventura de passió amorosa amb una professora de gimnàstica acabada d'arribar i que volen fugir com dues Thelma's i Louise's avançades al seu temps; i una quarta (Nàdia), interpretada per l'actriu Carme Pla, que a causa d'una sotragada mental va fer malbé la biblioteca del centre i a qui la directora li ha proposat que deixi d'ensenyar literatura com manaria el cànon i que ho faci a través del teatre.
La trama de «La dona fantasma» de la companyia T de Teatre, complexa i multiargumental, ha estat elaborada a quatre mans amb la companyia argentina Teatro Futuro, del director Mariano Tenconi Blanco (Buenos Aires, Argentina, 1982). L'obra ha buscat un registre universal que, a través de la fusió de les dues tradicions d'autoria, l'argentina i la catalana, li permeti ser entesa a banda i banda de l'Atlàntic sense una reinterpretació especial.
La versió estrenada aquí, però, traduïda per Sergi Belbel, beu clarament de les fonts de la tradició literària catalana, juga amb la llengua dels embarbussaments poètics de canya i cordill en un dels quatre monòlegs (el que interpreta l'actriu Àgata Roca), s'acosta a Joan Brossa amb una escena d'esgarips entre ella i l'actriu Marta Pérez, sembla que passegi fins i tot per l'ombra de Salvador Dalí amb algun "merde!, merde!, merde!", invoca el fantasma de la Xirgu que els que fan nit al carrer de l'Hospital diuen que encara ronda pel Romea i finalment la trama puja al cavall absent de les epopeies de William Shakespeare.
Hi ha teatre dins el teatre i també nostàlgia del teatre que fuig i no tornarà. I hi ha una estructura narrativa que es desenvolupa com si s'obrís un llibre: amb un pròleg en off, quatre relats independents —un per a cadascuna de les protagonistes— i un epíleg de reflexió final. I hi ha també ànimes en pena que es fusionen amb els personatges plens de vida, quatre fantasmes d'actrius afusellades per mor de les dictadures de banda i banda, que tan bé coneix la història recent argentina com la catalana.
Les T de Teatre —a trenta-dos anys vista d'aquells mítics «Petits contes misògins» de Patricia Higmsmith, que van ser la revelació de la crítica del 1991, amb una trajectòria de dotze espectacles a l'esquena, les sèries televisives, més de 3.000 funcions aquí i a fora i un milió d'espectadors a les espatlles— fan un altre salt dramatúrgic, diria que aquesta vegada més trencador i més arriscat que en altres ocasions, sense fer concessions a un públic instal·lat en la comoditat de la comèdia.
I en surten airoses amb una caricatura d'un temps i d'un país —o d'uns països— amb quatre històries, que s'enfilen i es despengen pel ram d'escales d'una escenografia arquitectònica de pi blanc més que imponent, que volen ser quatre peces de comèdia, tot i que amaguen la tragèdia personal de cadascuna, i que posen a prova la capacitat actoral de les quatre actrius, tant en solitari amb el seu monòleg com a moments fugaços a capella.
I, a més, ho fan sempre acompanyades d'una banda sonora original del compositor Ian Shifres, habitual col·laborador del director Mariano Tenconi Blanco, durant tota la trama, dos músics amb violoncel i piano amb qui també interactuen, que són una veu més de la trama que s'afegeix a la veu en off de l'actriu Elisabet Casanovas que planteja un dubte etern: ¿Què és el teatre i per a què serveix el teatre? I que acaba buscant la resposta en la llum del més enllà, reflectida per les dones fantasma que ha deixat el pòsit del seu pas pel teatre. (...)
