Immersiu és allò que es produeix al teu voltant. I, efectivament el gran ganxo del musical Next to normal és que els cantants es mouen entre el públic. A les parets, a més, l'espai complementa, l'acció sense menjar-se l'actuació. Un difícil equilibri perquè, avui, les pantalles acaben subjugant, sovint, la mateixa presencialitat (el divertit Foot-Ball de Cesc Gelabert quedava tapat per les imatges del joc blaugrana). Al musical, les entrevistes de la mare amb el psiquiatre són sucoses perquè permeten mostrar els deliris que veu la pacient. Les actuacions a mig metre tenen l'aire d'envolvent presencialment. L'antterior aventura en aquesta sala va ser amb Salvació total imminent terrestre i col·lectiva dels Sixto Paz. Com que el públc es posava en el perímetre de la circumferència de l'escenari no tenia el mateix efecte envolvent: només eren les imatges les que esquitxaven fora però, tret de les pàgines del principi i de la plaga de formigues, l'audiovisual no aportava gaire més.
Fa pocs any, Nostromo live va debutar amb la versió teatral Casi normales (premi de la Crítica 2017 en la categoria de musical). No va tenir el favor del públic però era una peça reeixida perquè el gir (secret!) de la segona part de l'obra atrapa totalment. Ara, en aquesta versió (la primera part va endiabladament ràpida i s'han de simplificar arguments i cançons) s'anuncia de seguida la malaltia bipolar de la mare, unes excentricitats que tenen més de malaltia que no pas de divertida extravagància, com es recorda del muntatge anterior a l'escena). La segona part, on hi ha el pòsit del drama, sí que frena el ritme i ensenya millor l'emoció, els dolors, les petites rancúnies i contínues derrotes en el sí d'aquesta familia, que es fa empàtica i es deixa estimar.
IDEAL persegueix una segona immersió, l'audiovisual, amb la que pinta parets i terra amb un desplegament tecnològic. Té alguns bons efectes (com el desplegament de les rajoles en una mena de saló per ballar un vals entre la mare i el fill). Però, en realitat, on es connecta millor és en la proximitat. Que l'acció es desenvolupi entre les butaques cobra un cert aire de teatre en espais no convencionals com aquella íntimíssima La llista de Quim Bigas, o el Copacabana de Ponten pie. Bona part dels musicals del Teatre Gaudí Barcelona (Monumental, Barcelona 24h per exemple) persegueixen una certa immersió quan el públic s'asseu a quatre bandes i unes pantalles de televisió complementen l'acció. A IDEAL la imatge es projecta ls mateixos tamburets i els actors es mouen entre un plànol que pot recordar al de Cluédo per on estan escampat el centenar d'espectadors. És un petit privilegi com a espectador. És una veritable adaptació d'ebanista, que manté la complexitat psicològica dels personatges, tots en plena ebullició, com carregats de més vida que un sol cos pot absorbir. Per això, projecten una mena de llum interior captivadora.
