El juliol de 1936, coincidint amb l’aixecament colpista contra la República que va donar pas a la guerra civil, la troupe de 50 artistes del Circ Anastasini que havia arribat a Lodosa (Navarra) va desaparèixer sense deixar rastre. Diuen que alguns van ser afusellats i que la resta van ser obligats a entretenir la tropa. Mitjançant el llenguatge dels objectes, la narradora Olvido Flores conta una història de bellesa amarga, poesia, circ i guerra, dins d’una caravana habilitada per acollir una vintena d’espectadors i que vol ser un homenatge a la memòria i al teatre ambulant.
Una caravana amb aparença de nau estel·lar és l'espai íntim on es narra una petita trama que faria les delícies al Festival Insòlit de Santa Coloma de Gramenet: Olvido Flores convida a no oblidar res. Als llimbs de la memòria, en un hipotàlem metafòric, tant el personatge com l’actriu es preocupen de despertar la memòria per allò que ha caigut en l’oblit general. En el seu joc de manipulació, narra dos fets històrics conseqüència de l’alçament militar que va propiciar la Guerra Civil. L’un va servir per descobrir la desaparició d’un familar seu; l’altre certifica la desgràcia d’una companyia de circ italiana itinerant que va resultar brutalment reprimida i que, ningú els reclama. Aquests viuen un segon assassinat que La maravillas de Júpiter, des de la delicadesa en la manipulació dins d’una caravana, procura fer-ne ressò i rescabalar el dret a ser reivindicats. Com en la metàfora d'Ay, Carmela.
L'actriu fa tota una evolució interpretativa, que passa d'una certa estètica gore (per l'ensurt) i màgic (joc de mans inclòs) a una veu molt tendra, d'extrema sensibilitat, passant per instants còmics, amb el què fer-se amb l'empatia del públic. És una peça breu, rodona, amb els continus girs que supera les expectatives. Si hi ha un purgatori pels homes que creien en un més enllà, hi ha algun espai per les persones que ningú els té en compte? És el record dels altres una segona vida?