La dona que va cridar tant que es va buidar

informació obra



Intèrprets:
Maria Ten
Direcció:
Maria Ten
Autor:
Maria Ten
Sinopsi:

Un còctel de monòlegs on conviuen realitat i ficció. Una peça que mescla les dificultats quotidianes d'una actriu catalana amb la fictícia veu oprimida dels personatges femenins d'Àngel Guimerà.

Crítica: La dona que va cridar tant que es va buidar

26/09/2021

Dramàtics graons d'una escala plegable

per Jordi Bordes

Maria Ten signa un monòleg que alterna cops de ràbia i adrenalina amb una narració tràgico-còmica sobre la seva insistència en el món de les arts. Que estigui aquestes setmanes a la Sala Fènix (i que la companyia Les Fugitives tingui una altra temporada al Tantarantana en breu amb Te deix amor la mar com a penyora) és una evidència que la constància dóna resultats. Aquesta companyia ja van ser el 2018 a l'Atrium amb Veu de dona, una peça que, en realitat, ja defineix bastant bé aquest La dona que va cridar tant que es va buidar. Ten, que s'ha escrit dirigit i interpreta el paper, aconsegueix atrapar amb les proclames de tot el que li fa ràbia i del que se sent presonera. I per desempallegar-se'n balla i salta per, tot seguit, fer un crit dins d'una peixera. Les bombolles silencien el crit mentre mostra una boca oberta, rebel·lant-se. Molt més pausat (i un punt divertidament patètic) és la vida de les quatre noies que representa, sempre voltant una escala plegable (que simula la fama, presumiblement). Cada personatge des del seu esglaó de prestigi i popularitat reivindica el seu dret a existir i a poder sobreviure la seva afició amb dignitat.

Àgata és l'actriu protagonista que perd les hores de son per enviar dossiers a festivals que les convidin. Arrisca la seva relació de parella i confia que algun dia podrà mostrar als seus pares que tenia raó en perseguir el somni; Marta és la que espera emprendre un camí que la dugui al cim amb el dubte sempre que sigui el camí erroni; Maria Rosa també és insegura i evita seguir la intuïció (i despres se'n lamenta); i Blanca és l'enveja que aspira a superar les incomoditats terrenals i poder dialogar, de tu a tu, amb les grans estrelles de l'art. Sap, però que els personatges secundaris són només per omplir i que mai ningú pensa en ells. Vaja, demana el seu espai com a Rosencratz i Guildersten són morts, de Tom Stoppard.

Perseguir un estel; guanyar-se un espai en els repartiments de prestigi. Demostrar el talent davant d'un grup de desconeguts (com més ampli, millor) és, potser un viatge innaccessible. I per això, Àgata en un moment de crisi, decideix tornar al mar, al costat de la casa dels pares, que és el que la calma. S'adona que les escales són un miratge, un engany i veu que podrà fer un bon bolo quan ella se senti tant segura a l'escena com dins del mar. Maria Ten manté intacte el seu entusiasme i costa disgregar la protagonista de l'actriu però això encara fa més tendra la funció. En tot cas, demostra el geni en un discurs contundent, generacional, d'incerteses que l'agobien. Fins que es dissol en l'aigua. Cada dia és un nou pas, cada pas un nou camí. Àgata/Marta/MariaRosa/Blanca i Maria Ten, des de la seva vulnerabilitat reconeguda, ho han entès i estan disposades a traçar una trajectòria que les empoderi. Són veus que encoratgen i necessiten ser escoltades.