Darrera qualsevol producció que parteix de zero, sense subvencions, un espectacle de creació, no un encàrrec, no un espectacle co-produït, esdevé una feinada que sols la gent que hi està a dintre ho sap. Moltes hores escrivint, moltes hores assajant, moltes hores produint. Moltes hores i encara més. I sense saber mai si això arribarà a algun lloc, si es podrà portar a l’escenari d’algun teatre. Precarietat e incertesa eterna. L’espasa de Damocles sobre el cap. I la sensació de que això no millorarà pas. Però malgrat tot les companyies persisteixen. És la seva vida, la seva feina. I aquesta és la vida de la Maria Ten, una dona que crida les seves misèries com actriu. Però sobretot com a DONA actriu, que conviu amb les seves inseguretats i alts i baixos emocionals. Maria Ten es buida a la Sala Fènix, posseïda per quatre personatges d’Àngel Guimerà. És “La dona que va cridar tant que es va buidar” de la Companyia Les Fugitives.
Ha estat la meva primera vegada a la Sala Fènix. És un crim que no hi hagués anat fins ara. La sala és molt acollidora, petitona però amb encant. I que passin a una pantalla el tràiler de les obres que es faran durant la temporada em sembla un encert. Després llums apagades, foscor absoluta, i d’entre aquesta, sorgeix a mitja penombra l’actriu i denuncia que “quan estàs plena de merda sols pots cridar”. Dit i fet. A l’altre costat hi ha una espècie de faristol amb una urna plena d’aigua. Un crit sota l’aigua per començar a expulsar el dolor. Un crit que precedeix al ball amb el qual, a ritme de techno, va expulsant tot allò que li fa ràbia. Un seguit d’escopinades que van contra el masclisme i el patriarcat (li fa ràbia els homes encantats de conèixer-se o les pel·lícules romàntiques que li agradaven de petita) o contra actituds més quotidianes (li fa ràbia el passos de zebra en diagonal o els despertadors que sonen abans que toqui). Aquets dos rituals es repetiran tres vegades, en els moments precisos. Però després d’aquest inici explosiu, entrem a la història viscuda en primera persona per la Maria Ten. O hauria de dir Àgata.
Aquest dona que s’ha buidat de tant cridar no és una dona sinó que en són quatre. Quatre veus que habiten en un mateix cos perquè entenguem la bogeria de la vida d’aquesta actriu. Però no són quatre veus qualsevols. Àgata (“La filla del mar”), Marta (“Terra Baixa”), Maria Rosa (“maria Rosa”) i Blanca (“Mar i cel”), quatre heroïnes de quatre obres escrites per Àngel Guimerà. Ten connecta amb aquestes dones per què complementin la seva història amb passatges convenientment adaptats. La Marta vol pujar un cim i abandonar la Terra Baixa; la Maria Rosa sent que va a remolc dels demés, que és una altra persona i que la ha abandonat la intuïció; la Blanca vol fer-se sentir, ser la protagonista de la història. Però l’Àgata no és una veu que ressona a Guimerà, sinó el verdader alter ego de l’actriu, la veu de la Maria Ten en que despulla les seves misèries com a actriu i com a dona .
La història és la de l’Àgata/ Maria Ten, narrada en primera persona, en que explica com de complicat és tirar endavant la seva carrera com a actriu: des de presentar un dossier d’un espectacle per un festival amb cara i ulls, a la frustració per una mala funció o un càsting que no ha tingut temps de preparar com calia. Però aquesta veu és un testimoni d’una dona que viu en una constant muntanya russa d’emocions, que s’enfronta també al seu període i al desgavell hormonal que suposa. És el retrat més íntim i emocional d’una dona que ha de lidiar amb les expectatives posades sobre ella mateix i sobre el seu entorn.
No hi ha una crítica, una denuncia continua contra el patriarcat, sinó més aviat un descens a la quotidianitat d’aquesta dona. Un retrat íntim i emocional d’una actriu al segle XXI. Si bé hi ha el personatge masculí de la seva parella, dibuixat per la pròpia Àgata, no ho està com si fos un antagonista, sinó. fins i tot, com una víctima dels estirabots de l’Àgata. Tanmateix a la pròpia Àgata li fa ràbia que després s’hagi de sentir culpable. Les emocions de l’Àgata (i les hormones que van fent de les seves) són tant pures i transparents que no pots fer res més que empatitzar-hi.
Mentrestant, les altres veus van dient la seva. Darrera les paraules d’aquetes tres heroïnes tràgiques si que s’hi llegeix una crítica contra el patriarcat, mariners, pirates o pagesos, que les releguen a viure sense aspiracions, sense poder pujar, fer sentir la seva veu..., sense que es puguin realitzar com a dones com si que fa, tot i els entrebancs, l’Àgata. Però la tensió en que viu l’Àgata la porta al poble dels seus pares, davant la mar que la calma. El clímax es dona quan totes les veus convergeixen, com si es tractés d’un final de camí. Ja saben com acaba el personatge d’Àgata a “La filla del mar”? Però un cop la dona es buida sols es pot omplir de llum, mar i aire. I de petites victòries.
La història què explica la Maria és meravellosa, senzilla i directe als ronyons. Però ho és també per la seva posada en escena. Una escala serveix per molt: recolzada en horitzontal entre dos graons com si estigués treballant asseguda al sofà amb l’ordinador; enfilada al capdamunt, abraçada al cap de l’escala, amb actitud poruga; i moltes més posicions que serveixen per veure a la protagonista en un indret o altra. A un costat està el faristol amb l’urna plena d’aigua, a l’altre banda el micròfon des d’on escopirà tota la ràbia que sent. I davant, un petit reclinatori, des d’on l’Àgata en treu un llençol blau, la mar sobre la que s’abraonarà. Quatre elements que aporten nous sentits, nous paisatges a les paraules de l’actriu.
I tanmateix, res seria igual sense una interpretació tan sentida, preciosa i combatent com la que té la Maria Ten. És la primera vegada que veig aquesta dona i ja friso per tornar-kla a veure. No és sols la seva presència, és la seva vulnerabilitat, la seva ràbia i sobretot la seva forma de multiplicar-se en les diferents veus que fa sense que quedi ridícul, ni paròdic. Cada veu encaixa amb un caràcter de dona diferent. Però al final, dins del cap d’aquesta soferta actriu hi caben totes aquetes heroïnes tràgiques que reclamen pujar al cim, seguir la seva intuïció i ser protagonista de la seva vida. Maria Ten, la companyia de Les Fugitives... Els teatres són vostres!
