Quatre dones decideixen submergir-se per tal de descobrir la realitat d’aquesta societat occidental aparentment igualitària. A l’endinsar-se s’adonen que encara en ple segle XXI les dones són excloses de les esferes de poder, agredides sexualment i educades per ser esveltes, mares, sensibles, impecables i... INFELICES.
L’Atrium ha volgut dedicar el trimestre a l’autoria femenina. Sense excepcions. Ara, es troba en cartellera una peça molt fràgil, Veu de dona. Quatre actrius s’han escrit un monòleg i una directora ha mirat de donar-li una unitat. Ho aconsegueix a través del vestuari, per les ajudes (com a tramoies o actors secundaris) i amb uns elements que comparteixen.
Certament, la banyera és un element molt suggeridor i la guitarra fa un acompanyament preciós entre quadre i quadre, però l’ús del micròfon sembla innecessari, si més no, en algunes dels moments que s'utilitza. Són quatre mirades de dona que reivindiquen la situació d’inferioritat que els atorga la societat. Elles (dona la sensació que s’expressin com a actrius joves, més que com a personatges) denuncien i exigeixen. Sovint, des d’un personatge afeblit (la noia violada per un company de la universitat) o amb ràbia (volent anar al límit, tot i les dificultats d’anar amb cadira de rodes) o fent-se una llista per determinar què és el que vol ella i què li demana la societat. L’humor apareix en el monòleg de la jove embarassada. Segurament, és el monòleg més complert perquè transita per moltes emocions diferents.
La interpretació de les actrius és tendra, vulnerable. Necessiten passis per guanyar en seguretat; donar més aire a les pauses. Poder convèncer sense necessitat de cridar. La contundència de la situació la dona l’actitud interpretativa, no necessàriament el volum de veu (o del micro). Tot i això és un treball honest, fet des de les entranyes. Que ensenya la sensació d’indefensió de les joves. I la seva voluntat de rebel·lar-s’hi. Endavant!