Es va estrenar la tardor del 2020 al TNC i van haver de suspendre al dia següent; finalment es va poder veure fugisserament en la passada edició del Grec. Ara, l’Atrium ens brinda la oportunitat acostar-nos a una obra fonamental del feminisme que és La dona trencada (1967) de Simone de Beauvoir. La dramatúrgia es centra en el tercer i darrer relat de l’obra homònima de Beauvoir, una novel·la sobre la que Araceli Bruch va publicar una relectura amb el títol Em sento estafada (Arola, 2010). El que veiem a l’escenari és el producte elaborat amb la cura i la sensibilitat de tres dones implicades en la lluita feminista abans que el feminisme es convertís en mainstream; quatre, si comptem la brillant traducció de Marta Pessarrodona. Una triple aliança entre l’esmentada Araceli Bruch, l’actriu Lluïsa Mallol -ambdues signen la dramatúrgia- i Francesca Pinyol com a directora. Fàcilment podríem considerar que es tracta d’una peça escrita a peu d’escenari. L’Atrium té l’avantatge -respecte al TNC- de deixar-nos sentir respirar la Monique de Lluïsa Mallol; mentre, quasi a cau d’orella, ens fa partícips dels seus sentiments més íntims.
La Monique és una dona madura, però estupenda que fa una pila d’anys va abandonar els estudis de medicina per dedicar-se enterament al seu brillant marit i a les seves dues filles. Ara, amb les filles ja independents, s’assabenta que el marit té una amant. El procés vital que segueix la Monique és una mena de dol que la fa transitar per un carnaval d’emocions contradictòries que trasbalsen la seva vida acomodada i segura i l’empenyen a qüestionar totes les “certeses” que fins ara l’havien acompanyat. Hom pot estar temptat a pensar que, en aquests últims seixanta anys, les coses han canviat molt; que ja no hi ha Madames Bobary ni Nores, ni Moniques. S’equivoca qui així ho pensi, perquè La dona trencada no és el relat del trencament sinó el de la reconstitució amb or de la porcellana -allò que al Japó s’anomena Kintsugi. Com qui teixeix l’embolcall de la crisàlide, la Monique haurà de passar per diferents estadis abans d’esdevenir papallona i volar lliure.
Les tres dones que signen aquesta posada en escena saben molt bé com elaborar aquest procés. Però és Lluïsa Mallol l’encarregada de servir-nos aquest banquet d’emocions a bon ritme i pulsació. Un dels grans encerts de la proposta és el d’ubicar-la en un temps i un espai imprecisos i puntuar-la amb unes belles i eloqüents imatges que, en la seva justa mesura, són projectades directament sobre el mur de Mar Orfila. De ben segur que Lluïsa Mallol ha trobat ja el to, més íntim, per a l’Atrium i ara es mostra clara, brillant i determinada en el procés per a ser mestressa única de la seva vida, un cop reconstruïda a la seva pròpia imatge i semblança. Aquesta peça de kitsugi hauria de lluir en tots els racons de la nostra geografia.
