Monique, una mestressa de casa benestant que va deixar futur i carrera de medecina per tenir cura de la llar i de les filles, veu de cop i volta que el món ideal que havia creat al seu voltant s'ensorra. La infidelitat té moltes cares, però n'hi ha una que és com una targeta de presentació gairebé de calaix de tan tòpica: l'engany provocat pel marit per l'aparició en el triangle d'una dona més jove.
Aquí l'infidel és el marit, Maurice, i la noia que ocupa el lloc de Monique, la jove Noellie. Simone de Beauvoir (París, 1908 - 1986), més de cinquanta anys enrere, lluitadora pels drets de la dona, defensora pionera a França del dret a l'avortament, ja marca les pautes d'una sortida imprescindible per a la dona que, com Monique, passi pel tràngol: comptar amb independència econòmica i personal, un desig que ni el revolucionari Maig Francès del 68 va acabar de deixar prou consolidat fins que, molts anys després, de la mà i la decisió de les hereves d'aquells fets, ha anat caient de madur pel seu propi pes.
«La dona trencada» és un dels tres relats de la publicació original de la Beauvoir, una autora que amb «El segon sexe» provoca una pública controvèrsia que fins i tot el Vaticà recull, incloent-lo en una llista negra de llibres prohibits! Tampoc no es pot parlar de Simone de Beauvoir sense relacionar-la amb Jean-Paul Sartre, el seu company de vida i de batalla amb qui van capitalitzar les teories de l'existencialisme de mitjan segle passat.
La traducció de la qual parteix la proposta teatral de «La dona trencada» és de la poeta Marta Pessarrodona i la dramatúrgia ha estat elaborada per Araceli Bruch i la mateixa intèrpret del monòleg, l'actriu Lluïsa Mallol. El quadre el tanca la també actriu Francesca Piñón que, en aquesta ocasió, hi exerceix de directora. Però la presència femenina no acaba aquí perquè tant l'espai sonor com l'ajudantia de direcció són també de dues dones de les arts escèniques, Mar Orfila i Carol Ibarz. Només repassant, doncs, la fitxa artística, es fa evident la “declaració d'intencions” de la proposta.
L'actriu Lluïsa Mallol s'enfronta en solitari a expressar els sentiments, les pors, les frustracions i els anhels de tirar endavant de la dona “trencada” per la ruptura de parella. I ho fa amb l'emotivitat que el discurs demana. I amb les contradiccions de la situació com per exemple les d'empatitzar amb la competidora pensant que en quatre dies serà aigua passada. El llit escenogràfic serveix de marc i embolcall. Les projeccions, de crit estripat.
Es podria pensar que el relat de Simone de Beauvoir corre el perill de perdre actualitat. ¿És així...? Sí i no. Però més no que sí. Entre altres coses perquè les causes de fons del “trencament” continuen sent les mateixes ara que fa més de cinquanta anys, tot i que sí que les possibilitats —no gens fàcils encara— de sortir-se'n de les dones que s'hi troben actualment són molt diferents de les de mig segle enrere, cosa que no evita que les seqüeles del “trencament" es mantinguin.
Aquesta és la línia que mig segle enrere traçava ja Simone de Beauvoir, com si pensés en la foscor del temps de les mares de la seva generació —Beauvoir procedia d'una família d'alt nivell benestant— i reflectís el raig de llum en el temps de futur de les seves filles. Entremig, hi ha la generació que es “trenca” i que fa de pont —la seva—, tot i que no evita del tot que, quan es travessa el mateix pont, la seva estructura continuï tremolant amb sensació de vertigen.
Hi deu haver pocs espectacles que, per atzar de la crisi del coronavirus, només tinguessin l'oportunitat d'una funció d'estrena, que va ser la primera i única del Teatre Nacional de Catalunya la tardor del 2020. El salt, doncs, de la sala Petita, però no tan Petita, del TNC, a la sala petita, realment petita, de l'Atrium condiciona també, segurament, el resultat que, sens dubte, ha de guanyar en intimitat en aquesta recuperada posada en escena, cosa que el relat de Simone de Beauvoir agraeix i els espectadors també agrairan. Perquè la història de «La dona trencada» sembla escrita i pensada per ser explicada en un espai dels que ara s'anomenen “de proximitat”, on les conseqüències d'un “trencament” sentimental adquireixen un aire de confidencialitat que també respecta molt més la intimitat de la protagonista de ficció. (...)
