Sis relats sobre l’adolescència construïts a partir de confidències reals
Festa, eufòria, ball, excessos i sexe. Un grup d’adolescents intenta digerir tot el que ha viscut en la darrera festa per decidir com encararan la propera festa que se celebrarà aquesta nit al teatre.
Quatre històries extretes d’entrevistes reals fetes a adolescents formen el punt de partida d’una peça coral sobre les seqüeles del consum massiu de la pornografia des de molt joves i com crea una eròtica de la violència, la cosificació de les dones i una insatisfacció profunda difícil de confessar.
L'actriu, guionista, dramaturga i directora Daniela Feixas (Torrelavit, Alt Penedès, 1973) va fer un treball de camp previ a l'espectacle «La festa» amb diverses converses amb adolescents d'entre 14 i 20 anys per extreure'n la percepció que tenien del coneixement —o la ignorància— de les relacions sexuals.
D'aquestes converses sorgeix la trama i el gruix discursiu de «La festa», un recull de sis històries personals amb quatre noies i dos nois de protagonistes que desgranen la seva experiència en relació al sexe, els seus primers contactes sexuals, les seves relacions romàntiques o no, les fonts de coneixement esbiaixat a través del porno a la xarxa, les seves frustracions o, perquè també n'hi ha, el seus primers èxits sexuals aconseguits.
Tota la trama té un fil de continuïtat: la barrera que s'estableix entre el poder i la submissió, el plaer i l'agressió, el desig i l'apatia, l'amor i l'odi. Un fil de continuïtat que l'autora i la dramatúrgia a quatre mans amb el director Ricard Soler Mallol —que ha dirigit recentment el celebrat espectacle «La gata perduda»—, arriba clar i sense subterfugis als espectadors i aconsegueix en una hora oferir una sessió lúdica d'educació sexual embolcallada de ficció que tothom sap que, en aquests moments, és extremadament realista.
No cal dir que «La festa» és una proposta de les més idònies i valentes per a espectadors joves —adolescents, s'entén— d'entre totes les propostes que s'han fet al Teatre Nacional de Catalunya adreçades a aquest sector d'espectadors i a la qual es podrien adherir totes les aules d'institut amb els ulls clucs sense que això no vulgui dir que se n'hagin d'excloure els espectadors veterans habituals perquè encara és més recomanable si els adolescents hi assisteixen amb pares i mares, tan orfes d'educació sexual, en molts casos, com ells mateixos. Per raons de programació, esclar, l'espectacle té una temporada limitada a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, tot i que ja preveu una desena llarga de funcions en gira fora de Barcelona.
Hi ha alguns aspectes escènics que em sembla important de remarcar d'aquesta proposta teatral: els sis intèrprets —novíssima fornada!— mostren un nivell interpretatiu que és un avís per a generacions que els van al davant. Ben poques vegades, sobretot amb intèrprets joves, un text arriba amb tanta claredat com en aquest cas als espectadors —em refereixo, esclar, a la dicció i la fonètica, la música i el color de qualsevol llengua, sense que això negui la naturalitat o l'espontaneïtat interpretativa.
Hi ajuda, segurament, que tres quartes parts de l'espectacle se segueixen amb auriculars —un joc d'orelleres de melòman per a cada espectador que converteix la platea en una mena de paradís de gremlins amb pilots verds—, però una claredat discursiva que no es perd pas quan, a l'última quarta part es trenca la barrera i es passa al directe, auriculars fora.
Hi ha hagut, doncs, des de la direcció, em sembla, un treball molt precís per aconseguir aquest resultat i fer que el que podria semblar que fossin només sis testimonis d'una adolescència en maduresa siguin, de fet, sis personatges a la recerca del seu futur, Un futur que és també el de milers de joves que arriben a la maduresa sexual tan expectants i confosos com hi van arribar els seus pares i els seus avis, malgrat que la massificació d'informació actual pugui fer creure el contrari.
Ja he dit que l'espectacle se segueix amb auriculars —un recurs que, si es vol dir així, no hi aporta res especial, però sí que vol crear segurament un clima col·lectiu d'una certa intimitat o potser un clima d'una certa clandestinitat visual, semblant a la que molts dels joves viuen sovint a les seves cambres, navegant per pàgines d'internet presumptament no aptes.
«La festa» no amaga l'objectiu del planteig, el nus i el desenllaç de l'espectacle: anar de festa en festa i, parlant de sexe, com en el joc de l'oca, tirar perquè els toca. Si durant bona part de l'espectacle, els espectadors han seguit el discurs amb alguns primers plans davant de càmera en directe —hi ha una pantalla de projecció incrustrada en el cub de l'escenografia— i també davant de micròfon, la part final de l'espectacle apropa els sis intèrprets a algunes de les files de la platea, amb moments de converses subtils sobre el sexe amb alguns dels espectadors sobre allò que n'han sabut, si són joves, a través de l'escola o l'institut.
Al final, la festa de «La festa» acaba esclatant. I els lluentons, les purpurines i les vestimentes més kitsch no amaguen que la vida està feta d'una sèrie d'etapes que cada nova generació es veu obligada a superar sempre en solitari com si fos la primera vegada. (...)
