Sis relats sobre l’adolescència construïts a partir de confidències reals
Festa, eufòria, ball, excessos i sexe. Un grup d’adolescents intenta digerir tot el que ha viscut en la darrera festa per decidir com encararan la propera festa que se celebrarà aquesta nit al teatre.
Quatre històries extretes d’entrevistes reals fetes a adolescents formen el punt de partida d’una peça coral sobre les seqüeles del consum massiu de la pornografia des de molt joves i com crea una eròtica de la violència, la cosificació de les dones i una insatisfacció profunda difícil de confessar.
Escrita per l'actriu i directora Daniela Feixas (Sandra, Serà el nostre secret, El bosc), parteix de testimonis reals sobre l’abús de la pornografia i la toxicitat en les relacions posteriors. És una proposta escènica de Ricard Soler Mallol (La gata perduda, Ciutat de vidre) directa, massa expositiva. La proposta, valenta, elimina un relat amb el que el públic pugui identificar-se o cohibir-se i sorprendre’s. Tot és pla i directe i perd l’oportunitat d’emocionar. La interpretació és exigent amb el joc de càmeres, la coreografia i un espaiconceptual que es transforma. Les cortines de brillantina separa el lloc públic de l'íntim, on es congrega el grup i parlen en confança sobre sexe. Sovint, la imatge ariba a través de la pantalla, sigui en format mirall (com si fos la del mòbil) o bé en un format més convencional, de cine, en el que seria com un set clàssic dels que feia servir Frank Castoff a principis del 2000: (Forever young, 2004; Nord, 2009)
El públic escolta les confessions per uns auriculars però no amb la veu de confidència si no com un discurs articulat de frases simples i només algun «en plan» pretén donar-li pàtina de col·loquial. És una sensació estranya perquè,sense els auriculars es pot sentir els intèrprets parlar amb un micro d'orella al buit. En aquesta primera part, hi ha les confvessions, un desenvoupament de les sis trames en paral·lel que avança cronològicament amb un plantejament aritotèlic i cronològic (plantejament, nus, desenllaç). Hi ha una distància profunda, i freda, entre el públic i l'actació. Només al final es trenca aquesta quarta paret quan el so s'emet des dels altaveus i els intèrprets avancen les cortines de la festa. Arriba el chimpum final. Els personatges interpel·len als joves sobre com s'ha debatut la sexualitat a les classes. Ara, tot és voler connectar, tenir la sensació imperiosa de fer xarxa per poder ajudar els altres o rebre el consol en futurs desencontres amrososos i sexuals.
A la funció de l'estrena al TNC, hi va haver una sexòloga que va redirigir molt bé les situacions de l’obra cap al reconeixement de la pornografia entre un public menor, que no se n’amagava. Un exercici sa que estaria bé que es reproduís en cada funció (en la mesura del possible). La presentació quasi en clau verbatim (testimonis que exposen la situació sense dramatitzar-ho amb un relat, pràcticament) li dóna molta veracitat però li treu la metàfora, o el relat, amb el que sorpendre i captivar el públic, que necessita com gestionar les seves primeres relacions sexuals amb l'altre i que, sense l'escolta necessària, acaba convertint-se en una acció que l'avergonyirà íntimament, que la pot marcar negativament una exualitat que ha de ser compartida, responsable i que els obri als camins de la maduresa personal.
