Un gronxador rovellat en un jardí particular. Devastadora imatge per insinuar una infància passada. Daniela Feixas torna al món vulnerable de la soledat, de les noies en paratges inhòspits on estan mercè de la crueltat. No poden d'escapar-s'hi. Un espai que ja va explorar a El bosc (Sala Beckett, 2011). Elena Tarrats (la nena inquietant de L'ànec salvatge) interpreta aquesta nena, que aparenta tenir-ne 18 (tot i que el propietari de la torre no li posa més de 15). Ella és una bèstia ferida que prova de defensar-se amb les ungles i amb les dents, que vol demostrar fortalesa amb el seu posat i el seu llenguatge, però que, en realitat, se sap feble. Josep Julien (L'agressor, Avinguda Nacional) és l'home que la descobreix: un escriptor que viu sol, aïllat de tot i que, potser purga les seves obsessions en la seva literatura sàdica. Aquest personatge, probablement, s'hagués desempallegat millor de la situació actuant d'ofici i trucant a la policia i/o a Serveis Socials. Però pretén ajudar-la, deixa que es quedi, manté una conversa intermitent. Aquest comportament (i la trama de les seves novel·les de pseudònim) sembla amagar una certa obsessió, una debilitat, que troba en la nena el bàlsam que necessita. La seva inacció el converteix en sospitós a ulls de la societat i en observador que no denuncia les pressumptes agressions familiars d'aquesta noia.
Feixas va tocar el tema dels abusos a partir del teatre verbatim a Serà el nostre secret. Aquest teatre document permet posar veu als testimonis i ser molt més directe. També s'inclouen opinions, menys emocionals, que contextualitzen els crims i les seves conseqüències. La decisió de donar-li una forma de ficció (tot i que parteix d'un cas real, segons insinuava en la presentació) descentra la violació i enfoca la inacció de l'observador. En part, és una bona decisió per evitar fer reviure l'experiència d'una violació (com en el judici de La Manada a Jauría o en el cas del judici a la violació múltiple de Sabadell de fa uns sols dies, és condemnar a la víctima a un segona violació). I retransmetre'l en escena esdevé una tercera agressió. Sandra, efectivament, en fuig per comptar la responsabilitat del que no actua, del que mira cap un altre costat.
Sandra té un toc de thriller, d'aparicions i desaparicions que pot atapar l'espectador però que allunya al públic del tema central. I, si podria ser molt vàlida l'enfocament en l'obsevador que no denuncia, falten elements que puguin mostrar la possible sordidesa, o mandra, o incapacitat de l'escriptor per a actuar. Sense exposar aquestes raons de la penombra, la peça perd l'oportunitat de passar del crit despesperat a una denúncia valenta de les penombres de l'entorn.
