El Teatre Nacional de Catalunya continua amb la seva missió pública de crear obres per adolescents, obres que els interpel·lin d’una forma més directa. I és una missió complicada. No és un públic fàcil. Però tampoc és estúpid. Hi hagut alguna proposta que ens ha fet envermellir les galtes més d’un cop per la seva infantilització o per tocar temes que impacten a aquest públic sense cap tipus de profunditat. Afortunadament, aquest no és el cas de La festa que ha escrit Daniela Feixas i dirigeix Ricard Soler Mallol. Però tampoc és una obra rodona i s’arrepenja també sobre els tòpics més comentats del binomi adolescents-despertar sexual.
Em suposo que darrera aquest muntatge deu haver-hi molta feina de documentació. La dramatúrgia té una base verbatim, ja que són sis històries basades en entrevistes i converses realitzades a adolescents. I aquí està una de les claus del muntatge: l’enfoc de les entrevistes i la tria dels testimonis. Desconec com va anar tot aquest procés de documentació, però és evident que la tria de les històries té un biaix: sols interessen els relats més traumàtics. Hom s’endinsa en l’estructura narrativa fragmentada, però respectant l’odre de plantejament, nus i desenllaç. Em sedueix la posada en escena híper visual (tot i que a vegada resulta excessiva). Però en tot moment un té la sensació de que tot plegat és massa dramàtic. No hi ha opció per les bones experiències sexuals? Alguna cita on noi i noia poguessin gaudir d’igual manera? O aprendre sense haver de ser víctima d’assetjament, de consumir pornografia hardcore o haver estat insultada per la identitat sexual? Ja fa anys que des dels mitjans de comunicació i des dels canals de cultura i oci s’alerta als joves sobre el masclisme i les relacions abusives. Els adolescents cada vegada es sexualitzen més aviat, surten de festa abans... Molts agafen un tren de vida accelerat i aprenen a pilotar-lo a marxes forçades. Però no tots els adolescents cauen en els inferns que marca l’obra. Hi ha molts nois que entenen el no és no. I també hi ha noies que saben fugir dels amors tòxics. Hagués estat bé incloure alguna història d’aquestes, d’aprenentatge en positiu.
Però l’obra pretén fer una sacsejada emocional als espectadors adolescents per evitar, amb una voluntat alliçonadora, els casos que descriuen: una noia és assetjada sexualment una nit de festa; una altra noia se sent jutjada per la seva manera de vestir; una altra adolescent és agredida pel seu ex amb el que té una relació de dependència malaltissa; un adolescent s’enfonsa en el món fosc del porno més violent; una noia lesbiana relata el bullying sofert i com se sent sexualitzada constantment per homes i dones; i un altre noi relata un trauma sexual en la seva primera relació. Cada història evoluciona cap a un aprenentatge personal que deriva en un últim acte. Val a dir que fins aleshores tota la platea havíem escoltat l’obra a través d’uns auriculars inalàmbric. La proposta escènica de Ricard Soler Mallol, amb la complicitat de l’escenògraf Adrià Pinar i el dissenyador sonor Lucas Ariel Vallejos, està tan treballada a nivell visual, amb un joc constant de càmeres, plans i pantalles, com en el so que es reprodueix on no sols escoltem les veus dels seus protagonistes sinó el soroll de fons, sigui la discoteca o el metro on es situïn. Un recurs que no aporta massa a la història, una contaminació del audiovisual que en aquest cas no suma. En canvi, el joc escenogràfic dels plans, contraplans, enfocaments i els seus múltiples reflexos en un cub de vidre que es mou i es desplega, transmet una gran varietat de sentiments que acompanyen els sis adolescents.
Tot aquest joc, però es trenca abruptament quan de cop un crit d’una de les actrius ens demana que ens trèiem els auriculars. Actrius i actors pujaran les grades de la platea i iniciaran un debat amb els públic adolescent. Amb un to reivindicatiu, exigiran explicacions i escolta per part dels pares i els mestres. Veure les diferents reaccions dels adolescents, alguns somrients i altres fins i tot intimidats, i com s’animaven a parlar breument amb els actors, va ser encoratjador. Espero que per ells hagi estat una experiència memorable.
Per altra banda, comptar amb quatre actrius (Laura Gaja, Abril Julien, Júlia Mascort i Ravina Raventós) i dos actors (Eloi Jaume i Biel Rossell) de la seva joventut és un plaer. Interpretacions molt vives, a vegades un pèl estereotipades, però que viatgen bé a través del vaivé emocional. Com la gran majoria de la platea, ells també estan allà per aprendre una lliçó. En aquest cas, pujar a l’intimidant escenari de la Sala Tallers. I se’n surten amb nota.
