La flauta màgica. David McVicar

Òpera

informació obra


Sinopsi:

Conte infantil per a alguns, profunda meditació sobre la vida i la mort per a uns altres, l'òpera de Mozart és una obra referencial, però també l’espai on el compositor va expressar les seves profundes creences espirituals. Així, en l’obra reuneix les principals preocupacions de la Il·lustració i del segle XVIII: educació, moral, religió, cultura, natura...

Si hi ha una producció que ha marcat una generació d’espectadors europeus, aquesta és sens dubte la del director David McVicar. Amb la seva espectacularitat ens transporta a un món fantàstic d’animals dansaires, màquines voladores i cels estrellats. Un escenari fascinant per acollir, amb comicitat i severitat, la fantàstica història de recerca del príncep Tamino i la seva estimada Pamina, amb dos poders antagònics en tensió: Sarastro (llum i veritat) i la Reina de la Nit (foscor i engany), i mostrar els enigmes d’una partitura que conté l’univers sencer.

Èxit instantani des de la seva estrena, en el centre d’aquest conte encisador hi ha un paradís profanat de saviesa, coneixement, constància d’uns valors universals i virtut que necessita ser reequilibrat.

La presència de Gustavo Dudamel, en l’esperat debut d’aquest títol, subratllarà una obra plena de binomis en contradicció: dia/nit, mascle/femella, racionalitat/superstició o emoció/lògica, i ens endinsarà en els detalls infinits d’aquesta colossal partitura calidoscòpica, transformant aquestes sessions en històriques. En aquesta ocasió, el gran solo final representa el triomf de la veritat sobre l’abús

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La flauta màgica. David McVicar

27/06/2022

Una flauta màgica, màgica

per Valèria Gaillard

Tots els astres s'han alineat per donar lloc a una “Flauta màgica” ben màgica i especial, aquest dies al Gran Teatre del Liceu. Per començar, Gustavo Dudamel a la batuta, i per continuar Javier Camarena com a Tamino i Kathryn Lewek de Reina de la Nit, sense oblidar un apoteòsic Matthias Goerne —a qui situem habitualment a Vilabertran però que ja hem vist a Wozzeck aquesta temporada—, com a Orador i l’explosiva Mercedes Gancedo de Papagena. Aquest cast de primera dona brillantor a una posada en escena de David McVicar que, tot ser una reposició, no ha perdut grapa. 


McVicar sap conservar els elements més propis d’aquesta òpera mozartiana, plena de simbologia maçònica i misogínia, —cal dir-ho tot— i no renunciar a l’aspecte de conte infantil. La gran serp que ataca Tamino a l’inici de la història, la titella en forma d’ocell que descriu el món de Papageno, o bé els animals que es deleixen amb els sons de la flauta màgica són posats en valor a través de representacions realistes. El to humorístic de l’òpera també es fa palès en les escenes en què Papageno toca les campanetes i Monotastos —caracteritzat ben bé com un dràcula a la Bram Stoker—, i la seva colla es posen a ballar vulguis no vulguis.


Una dramatúrgia ben clara i llegible, doncs, per aquesta història tan embolicada en què l’espectador es troba en la disjuntiva d’esbrinar qui és el dolent de la pel·lícula, si la Reina de la Nit o Zoroastro. L’aparició de la Reina va precedida amb una lluna prima com una ungla i que confereix magnificència a la sobirana. Amb tot, tampoc es distingeix gaire de les Tres Dames de la seva cor pel vestuari. La soprano Kathryn Lewek, una Reina de la Nit de solera, que acaba d’interpretar el paper al MET de Nova York, no només realitza amb escreix les floritures de la partitura —va acaparar amb els aplaudiments el dia de l’estrena, el 20 de juny—, sinó que és del tot convicent en la seva interpretació teatral.


Dudamel, de la seva banda, sap imprimir un tempo àgil i dringant a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, en una producció que no busca tant l’originalitat (com per exemple l’anterior que es va poder veure de Barry Kosky, inspirada en el cinema mut) sinó anar a l’essència de l’obra i a l’esperit mozartià que la va veure néixer.