La gavina. Àlex Rigola

informació obra



Autor:
Anton Txékhov
Dramatúrgia:
Àlex Rigola
Direcció:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Xavi Sáez, Melisa Fernández, Roser Vilajosana, Chantal Aimée, Àlex Rigola, Eudald Font
Sinopsi:

Àlex Rigola es torna a endinsar en l’univers d’Anton Txékhov per convidar-nos a reflexionar sobre la pèrdua de direcció davant una realitat que ens arrossega cap als esdeveniments. L’angoixa vital és la gran protagonista d’aquesta peça, una versió íntima i despullada d’una de les grans obres de la dramatúrgia del segle XIX.

Sentiments com la insatisfacció, l’amor no correspost, la solitud o el temor a la vellesa turmenten uns personatges incapaços de comunicar-se entre ells; mancats de voluntat i ganes de modificar el curs dels esdeveniments i implicar-se activament en l’esdevenir de la societat. Una manera extraordinària de redescobrir Txékhov, i les misèries humanes.

Crítica: La gavina. Àlex Rigola

20/07/2021

I malgrat tot, seguim estimant i fent teatre

per Ramon Oliver


Tot va començar amb “Ivanov” : a l’hora d’apropar-se per primera vegada a Txèkhov , Rigola ho va fer oferint una notable versió decididament abreujada d’aquell text juvenil que s’iniciava amb la companyia al complert jugant al futbol, omplia l’escenari de gats de la sort japonesos que potser no acabaven de portar-li massa sort als personatges, i aquests perdien els seus noms originals per passar a dir-se com els actors que els interpretaven.

Després, i fent un exercici encara més gran de depuració , reducció i intimisme, Rigola ens va ficar (literalment; aquest era l’espai escènic que compartíem amb els intèrprets) en l’austera però molt intensa caixa de fusta de “Vania”, on dos actors i dos actrius que tampoc perdien el seu nom original per tal d’esborrar al màxim impostures interpretatives i identificar-se plenament amb les criatures txèkhovianes, ens feien confidències gairebé a cau d’orella, sovint amb els ulls plens de llàgrimes.

I és així com hem arribat al tercer lliurament del vincle que Rigola ha establert amb l’admirable autor de “La gavina”. I si heu vist alguna de les diverses posades en escena que s’han presentat d’aquesta peça magistral a Barcelona o al festival temporada Alta als darrers anys, o la força recent (2018) adaptació cinematogràfica del text protagonitzada per Annette Bening i Saoirse Ronan, recordareu sens dubte els grans temes centrals que corren per la casa situada al costat d’un bonic llac en la qual transcorre l’obra. Recordareu ja per començar que el text – i aquest , és un tret que comparteix amb altres textos del mestre- està habitat per una sèrie de personatges que, bàsicament, es dediquen a estimar amb totes les forces algú que no els estima a ells, perquè- bàsicament-, l’objecte de la seva estimació es dedica també sovint a estimar a qui no toca. I recordareu el protagonisme que el teatre té en un grup humà pel qual es mouen una veterana i molt consagrada actriu, el seu un xic hamletià fill que aspira a convertir-se en autor dramàtic rupturista capaç de trencar els motllos del tipus de teatre que interpreta la mare, i una aspirant a actriu que adquireix metafòricament la forma de gavina ferida de mort. I la presència en el grup d’un escriptor tan exitós com poc segur del talent que altres li atribueixen , contribueix encara més a que el tema de la relativitat del triomf artístic i l’insuportable pes del fracàs creatiu, estigui alhora tota l’estona ben present a l’escenari.

Així les coses, Rigola ha optat aquest cop per implicar encara més a nivell personal a uns intèrprets dins dels quals s’ha acabat incloent ell mateix, després que l’espectacle es presentés l’any passat amb un repartiment que ha experimentat diversos canvis, i en el qual Pau Miró es feia càrrec del paper que ara ell assumeix. Amb una diferència clara: el dramaturg-director al qual representava llavors un Miró que també exerceix aquestes funcions en altres espectacles, , s’ha convertit ara en el dramaturg-director que signa aquest mateix espectacle, portant encara més lluny el joc metateatral. En aquest cas, doncs, això d’estar a l’escenari ficat o ficada dins d’una obra de Txèkhov sense perdre alhora el teu propi nom, agafa unes noves i connotacions que assenyalen també el grau d’implicació en primera persona que la proposta exigeix. Aquí ja no tenim com passava a “Vania” uns actors i unes actrius que ens parlen mirant-nos als ulls des del seu personatge com si s’haguessin fos amb ells , però sense perdre mai de vista la pell de l’esser fictici. Aquí, el que tenim és un grup d’actors i actrius que , esperonats per Rigola , utilitzen sovint els seus personatges com a vehicles per parlar-nos de la forma més íntima i sincera (cal donar per fet aquesta sinceritat) de les seves pròpies vivències teatrals i amoroses . Dels seus anhels professionals. De les seves inseguretats, de les seves aspiracions, de la por a que aquestes no es puguin complir mai. De la seva forma d’enfrontar-se al fracàs o de relativitzar l’èxit, de la precarietat d’un ofici al qual, d’altra banda, no voldrien renunciar per a res del món. O -entrant en el terreny de les relacions íntimes – d’en quines circumstàncies han experimentat aquell mateix dolor del qual es queixa el seu personatge, quan es queixa del mal que fa estimar a qui no t’estima. Certament, l’espai escènic gairebé nu i buit – no és estrany que s’escoli alguna brometa referida al mític “empty space” reclamat per Peter Brook, igual com s’escolen un grapat d’altres referències a noms ben coneguts de la nostra escena – , està mancat de la austera calidesa de la caixa de fusta de “Vania”. Però Rigola aconsegueix igualment crear una ràpida connexió entre aquest grup d’actors dins del qual s’ha escolat un tímid no actor ( ell mateix, esclar)que sempre que pot, prefereix expressar-se escrivint a l’ordinador i projectant en pantalla les seves rèpliques, i l’espectador que seu a l’altra banda. I , a poc que conegueu l’original, podreu comprovar que aconsegueix també de forma ben acurada donar-li al text de l’obra aquesta visió “costumitzada” sense perdre alhora l’estructura ni deixar de seguir el fil d’allò que va escriure Txèkhov.