¿Versió lliure, diu? La modèstia o un absurd complex de fals autor que porta a la butxaca el director Àlex Rigola segurament és el que fa que sigui ell mateix el que qualifiqui de “versió” a partir de l'obra de Txékhov el que en realitat es podria qualificar sense embuts d'“obra original”. D'acord que la “gavina” en qüestió sobrevola per damunt de la dramatúrgia del muntatge —¿o potser tampoc no és ben bé un muntatge sinó un taller o un “work in progress”?—, però fa la impressió que sense l'esmentada “gavina” la trama podria funcionar igualment i ningú no hi trobaria a faltar el vistiplau de Txékhov.
I una altra observació abans d'entrar en el que fa el cas: aquesta nova proposta d'Àlex Rigola té tantes “versions” com companyies o grups d'intèrprets s'hi posin, ja sigui abans, ara o en un futur, perquè la clau de l'obra és que precisament és el grup d'intèrprets, convertits en personatges protagonistes, els que fan que el guió enfili l'agulla per una banda o per una altra, tenint en compte que molts dels retombs del discurs, per no dir tots, estan condicionats per les experiències, les trajectòries, les contradiccions, les frustrcions o els pensaments dels propis integrants de cada muntatge.
Aquí, per exemple, en aquesta temporada de La Villarroel, repescada del Grec i Temporda Alta del 2020, el director —que ja no va poder estrenar a Barcelona l'any anterior arran del tancament dels teatres pel coronavirus— ha hagut de començar de cap i de nou adaptant-se ell i adaptant la trama als intèrprets que en realitat l'han reestrenat ara, entre ells, l'actriu Chantal Aimée, que ocupa el lloc que tenia l'actriu Mònica López —que se les té amb els de La Calòrica al Poliorama amb la reposició de l'èxit del TNC— i l'actor Jordi Oriol —que a Temporada Alta feia d'“autor” i ara ocupa el paper de l'actor Nao Albet, que s'ha embrancat amb la violència shakesperiana de Jan Lauwers i la Needcompany vista al TNC dins el Grec'21—, però és que en la primera temporada del Teatro de La Abadía de Madrid, hi van prendre part l'actriu Irene Escolar i fins i tot, uns dies, l'actor Pep Cruz.
Repeteixo, si això no és un taller o un “work in progress” constant, com a mínim, s'hi assembla. I té el seu mèrit perquè fa que a cada nova proposta o a cada nova temporada, el contingut faci un gir de 180 graus, depenent de quina sigui la història personal de cadascun dels intèrprets.
I aquest és, per descomptat, l'atractiu de la retitulada «La gavina» d'Àlex Rigola que està en la línia que el director ha anat portant a terme en propostes seves anteriors com «Ivanov», «Vània» o el més recent i celebrat: «Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», amb Alba Pujol i Pep Cruz, primer a la Sala Beckett i després al Teatre Poliorama.
¿Però quin és el risc que corre Àlex Rigola amb aquesta producció de «La gavina» de cara al públic en general? Que els presumptes espectadors es divideixen en dos grans grups: els que se senten atrets per revisar un clàssic de Txékhov (“Que bé, ara veurem «La gavina»!”) i els que s'hi enfronten per primera vegada (“Provem-ho, que diuen que això de «La gavina» era d'un tal rus i que està molt bé!”). I resulta que ni els uns ni els altres, si no s'han informat abans com déu mana, no hi troben l'obra que esperaven sinó tota una altra cosa i l'únic rastre físic de la “gavina”, amb perdó per la frivolitat per part meva, acaba sent un ocellet de paper.
Àlex Rigola, que en aquest cas s'ha incorporat ell mateix al repartiment ni que sigui una mica a l'ombra, a més del recurs de la projecció, té estructurada aquesta posada en escena amb la combinació cara a cara d'intèrprets veterans amb intèrprets pràcticament debutants. Un altre risc i a la vegada una altra opció per trobar en la feina diària un estímul inexistent en una companyia on tothom ja es coneix les virtuts i els defectes de fa temps.
Amb tots ells, fa el joc a la inversa, partint de la ficció txékhoviana a la realitat quotidiana i, entrant com entra de ple en molts dels secrets i intríngulis del món del teatre, aconsegueix que aquells que es puguin sentir decebuts per haver perdut l'oportunitat de veure «La gavina» de debò se sentin compensats per redescobrir com el vol de la “gavina” pot destapar realitats inconfessables o desitjos incomplerts del gremi de les bambolines.
Fa la impressió que Àlex Rigola explori l'ànima de «La gavina» com si jugués amb un cércol i un bastó de l'antic “joc de la rodanxa”. Fa rodar el cércol, l'empeny i el manté en moviment circular tant com li és possible fins que el bastó que fa de guia perd l'equilibri, el cércol es desmarxa i acaba caient estabornit després d'unes quantes voltes, com si li rodés el cap. Només el jugador i amo del bastó el pot tornar a reanimar, aixecar de terra i tornar-lo a empènyer per fer-lo volar i volar, com la “gavina” de Txékhov. (...)
