Quan Albert Boadella i els seus Joglars, l'any 1981, van estrenar a l'antic Teatre Lliure de Gràcia la versió «Operació Ubú», basada en l'obra «Ubu roi», d'Alfred Jarry, fent una despietada paròdia de qui aleshores era el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, la relació institucional amb el bufó del regne i, de rebot, amb el Teatre Lliure, va anar durant uns anys de mal en pitjor. A alguns, com al mateix Albert Boadella, encara els dura, i com si el temps no ho esborrés gairebé tot, l'autoodi del bufó ha anat agafant límits incomprensibles.
Ara que el periodista i crític teatral Santiago Fondevila (Barcelona, 1953) ha tornat als orígens del mateix «Ubu roi», d'Alfred Jarry, per parodiar els fets del judici farsesc als que, abans dels indults eren anomenats presos politics, caps de turc de l'1-O, les aigües polítiques estan més calmades i la paròdia no sembla que hagi d'enterbolir les relacions de cap jerarquia ni amb la producció de la companyia, on figura el Festival Temporada Alta, ni amb la Sala Beckett que l'ha acollit per fer temporada a Barcelona.
Precisament els dies de l'estrena de l'obra «La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga)» on les aigües baixen tèrboles és a l'hemicicle del Congreso espanyol i el Senat de Madrid, arran de la derogació de la medieval llei de sedició i el maquillatge de la llei de malversació, barrejat amb el bloqueig ultranacionalista de l'ajornada renovació del Consejo General del Poder Judicial i de la intromissió —inèdita a Espanya però prou coneguda a Catalunya— del Tribunal Constitucional sobre el dret a parlar o decidir d'un Parlament. Les togues, doncs, potser no porten botons vermells, com diu l'autor de «La gran farsa», però sí que se'ls veu d'una hora lluny el llautó ben rovellat.
Tot i que la trama de la comèdia de Santiago Fondevila no hi fa en cap moment una menció explícita, és inevitable que l'imaginari dels espectadors es dispari cap als fets viscuts amb el judici contra els líders independentistes i, per extensió, contra tot aquell que encara té pendent d'asseure's al banc dels acusats per les causes derivades de l'1-O.
Per això, el muntatge que ha “farsejat” el director Ramon Simó —que ja ve de “farsejar” també el «Macbett» al Teatre Nacional de Catalunya»— ha comptat amb la complicitat espectacular dels quatre intèrprets, quatre ànimes de clown, des de la que porta impresa a l'ADN l'actor Jordi Martínez, fins a la que és capaç d'adoptar el multifacètic actor David Bagés —aquí una reina d'upa!— i la que incorporen també els actors Santi Ricart i Xavier Ripoll. Un quartet monàrquic de pista que no necessita nas vermell si té, a més, corona de paper daurat i una dramatúrgia que li serveix en safata de plata la possibilitat d'estrafer qualsevol dels paperots que cadascú té encomanats, fent més que doblet.
«La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga)» arrenca en una presumpta sessió terapèutica per a interns d'una presó en la preparació d'una obra de teatre de l'any 2037 («Ho tenim a tocar», diuen, i ja s'entén). Però, un cop superat aquest prefaci —que els espectadors faran bé de prendre's amb confiança—, el gruix de l'obra agafa revolada quan la sàtira, la paròdia, l'humor i la caricatura esperpèntica forcen el pistó del discurs, entre escena i escena perfectament identificades pel que fa a l'ambientació amb titulars de situació projectats, ni que escenogràficament només compti amb un parell de tarimes d'assaig, dues escales de fusta i un teló de llençol. No hi fa falta cap més sofisticació ni cap excés de recursos perquè la paraula, el gest i la intenció de fons parteixen del teatre en estat pur per entrar en la clarividència que sovint s'amaga darrere de l'absurd.
«La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga)» és un debut dramatúrgic que sembla, en canvi, fruit d'una llarga experiència escènica, guanyada evidentment com a espectador veterà. Compta amb una interpretació coral sense fissures que hi aboca tota la saviesa de la seva ja llarga trajectòria a les taules. I es resitua amb una direcció amb el fre de mà posat per evitar que la farsa “farsegi” més del compte o deixi de “farsejar” en cap moment. L'obra és una agosarada i sana autocrítica a la consciència d'un temps, d'una gent i d'un país perquè no oblidi, com voldrien i donen per fet alguns, que allò que un dia el poble sobirà va començar no hauria d'haver estat mai el poder de les togues l'encarregat de guillotinar. (...)
