El tòpic diu que la nit és màgica. Però a vegades el tòpic queda superat per la realitat i el tòpic es desfà com un bolado. Per si algú no hi creu, la companyia Dagoll Dagom ha omplert de màgia l'equador del Festival Grec amb la commemoració —una de les seves commemoracions programades— del 50è aniversari de la companyia, el preàmbul de la nova reposició, clarament rejovenida, de «Mar i cel», a partir del setembre al Teatre Victòria, el mateix teatre que va veure néixer del seu ventre el mític vaixell. I ho ha fet amb un espectacle únic, irrepetible, amb un esplet d'artistes de totes les generacions —intèrprets i convidats— i una formació orquestral extraordinària que és en conjunt la millor mostra del llegat que deixa Dagoll Dagom després de mig segle de picar pedra.
¿Nostàlgia...? Poca. La que cadascú vulgui, si ho desitja, però no és aquesta la intenció, em sembla, de la companyia. La mà del director Daniel Anglès i l'adjunt David Pintó —¿i encara diuen que no hi ha relleu?— ha convertit aquest passeig per l'auca de musicals de la companyia en un muntatge autònom de cap i de nou on totes les peces encaixen a la perfecció com si el guió hagués estat escrit de molt abans, esperant el moment just d'esclatar, i la fusió d'«Antaviana» amb «El Mikado», «Poe», «Els pirates», «Boscos endins», «Nit de Sant Joan», «T'odio amor meu», «Bye Bye monstre», «Cop de rock», «Glups», «Cacao», «Aloma», «Maremar», «Scaramouch», «T'estimo si he begut», «Mar i cel» o «L'alegria que passa»... no fos fruit d'una il·lustrativa dramatúrgia sinó simplement una predestinació d'una trajectòria que ha reciclat la vella nostàlgia per convertir-la en història patrimonial.
Perquè Dagoll Dagom forma part de la història del teatre musical català amb un lloc d'honor al podi de musicals. Per la seva gosadia, fa mig segle, quan ningú no hauria donat un duro per muntar un musical lúdic, rigorós i popular a la vegada. Per la seva constància a no baixar del ruc i insistir en un teatre de factura catalana cent per cent. Per la seva llavor constant amb els rebrots que ha produït al llarg d'aquests anys. ¡Que són pocs els intèrprets de musical d'aquest moment que poden dir que no porten al damunt l'empremta que en un moment donat de la seva infància o adolescència els ha deixat Dagoll Dagom!
L'espectacle «La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys» n'és la millor mostra. Afortunadament, un equip d'enregistrament de la televisió catalana —la nit de la tercera i última funció— n'ha guardat el testimoni perquè, després de tres nits d'amfiteatre exhaurides, l'espectacle pugui arribar ben aviat a través de TV3 i del 3Cat a tots aquells milers d'espectadors que s'han quedat a l'espera. Que no se'l perdi ningú.
Quan això passi, hi veuran com un arlequí amb una capsa de somnis pot fer miracles teatrals i treure's de la màniga alguns dels personatges que han protagonitzat la carrera musical de Dagoll Dagom. Excel·lent treball renovat de vestuari de Montse Amenós i Maria Albadalejo. Novíssima aportació coreogràfica d'Ariadna Peya. Enriquida il·luminació de David Bofarull. Enèrgica i decisiva direcció musical de Joan Vives davant d'una formació orquestral molt jove que, per espai, és impossible d'anomenar un a un, però que revela quin és el planter que hi ha de la música catalana. I imponent cor (20 cantaires) que fa parella amb l'Original SoundTrack Orchestra i l'ESMUC (40 músics), situats per damunt de l'escenari, un pis de plataforma que permet també que s'hi moguin els intèrprets, amb alguna acrobàcia i tot, creant un dinamisme permanent al llarg de les dues hores de l'espectacle i creant també un efecte escenogràfic d'humanitat i d'escalfor en contrast amb la pedrera freda que habitualment emmarca l'amfiteatre de Montjuïc.
Intervencions corals i intervencions esperades dels artistes més veterans. Sisa, en off, sempre Sisa! Albert Guinovart, compositor i músic, discretament en un parell d'interpretacions al piano, com si la cosa no anés amb ell. Moments estel·lars amb Àngels Gonyalons —una mica més i l'amfiteatre s'enfonsa— i, encara, amb el celebrat impacte de «L'alegria que passa»; o l'actriu i cantant Elena Gadel —delikatessen musical—, amb la peça emblemàtica de «Flor de nit»; i així, fins a reunir l'esplet de Blanques de «Mar i cel», les que hi han passat (Àngels Gonyalons, Carme Cuesta, Elena Gadel, Ana San Martín, l'actriu gallega que va debutar en català com si sempre ho hagués fet) i l'actriu i cantant que agafarà el relleu la temporada 2024-2025, Alèxia Pascual (Eufòria dixit i, a més, pel seu origen, Constantí ja no els fa patir, que deien aquells!) al costat de l'actor terrassenc Jordi Garreta en el paper de Saïd, parella que protagnitza també un dels moments de futur de «La gran nit...»
Amb coral o en solitari, el passat no té fronteres. I així és com s'hi llueixen la cantant Isabel Soriano (aquell grumet de fa anys i panys, entre altres papers); Roger Berruezo (esclat roquer), Carlos Gramaje (veterà en multitud de papers) i, entre altres, fins a 27 artistes, les cantants Mone, Muntsa Rius, Mariona Castillo, els actors Albert Triola i Ivan Labanda, o dos veteraníssims com l'actriu Teresa Vallicrosa i l'actor Pep Molina, a més, esclar de Ferran Rañé i Pep Cruz, tota una institució.
Però l'espectacle també deixa corda per a les picades d'ullet més casolanes. I aquí hi ha el trio cofundador de Dagoll Dagom: Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, primer donant la benvinguda a l'auditori, amb vestit de lluentons i nom estampat a l'esquena com els directors de Hollywood; després aportant un toc d'humor amb miniauto inclòs; i finalment bufant les espelmes del pastís de can Foix, amb la seva habitual bufera inesgotable malgrat el llarg recorregut que han acumulat amb el pes dels anys. Feu números: 34 espectacles, 23 dels quals són musicals; més de 8.500 funcions, sense comptar les que vindran de «Mar i cel», i caminant cap als 5 milions d'espectadors.
Tornem a la «Gran nit...» perquè l'arlequí encara no ha acabat de fer de les seves. I la nit continua sent màgica. Amb tota la companyia al ple i la peça més emblemàtica de «Mar i cel», corejada pels espectadors, tot un himne teatral. Amb la baixada a l'escenari d'aquells que han participat en una ocasió o altra amb Dagoll Dagom, des de les grades a l'escenari, segons la nit: les actrius Montse Guallar o Mont Plans, per exemple. I amb la baixada pel lateral de l'amfiteatre de la nova companyia del pròxim «Mar i cel» —samarreta negra nova de trinca que fa joc amb l'edició especial d'un elapé de vintage— en una imatge tan esperançadora de relleu generacional que només es pot tancar amb l'amfiteatre rebentant a peu dret. Ara sí, l'arlequí ja poc tancar la capsa de somnis. El rei no ha mort, però, per si de cas, visca Dagoll Dagom! (...)
