La guerra no té rostre de dona

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi
Dramatúrgia:
Oriol Broggi, Clara Segura
Intèrprets:
Clara Segura, Guillem Balart
Vídeo:
Francesc Isern
Il·luminació:
Albert Faura
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Oriol Broggi, Damien Bazin
Autor:
Svetlana Aleksiévitx
Sinopsi:

«La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.»

 Ens trobem a un espai deturat, devastat, ple de runes, la guerra és molt present, encara es pot olorar i sentir. Moltes dones que expliquen les seves històries a un periodista, històries de guerra viscudes en primera persona, com elles la viuen i la senten, com la guerra pot tenir nom de dona.

A partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx, escriptora guanyadora del Premi Nobel de Literatura l’any 2015, Clara Segura i Guillem Balart ens ofereixen un relat colpidor de les dones que van lluitar a la guerra, i que formaran part de la memòria col·lectiva i d’una altra manera de viure el món. L’amor i la por, la mort i la claredat de dones en temps de guerra.

Crítica: La guerra no té rostre de dona

12/01/2021

Rostres un xic mancats de sacseig emocional

per Ramon Oliver

Quan Svetlana Aleksiévitx va publicar “La guerra no té rostre de dona” l’any 1985 , ho va fer posant-li a una guerra molt concreta – la Gran Guerra Pàtria, que aquest és el nom que li van posar a Rússia a la Segona Guerra Mundial- tots els rostres de dona que havien quedat sempre ocults. Rostres de dona que havien fent la guerra lluitant a tota mena de fronts. Que havien resistit l’empenta de l’enemic dins de ciutats assetjades convertides en escenaris per als quals l’adjectiu “dantesc” es quedava ben curt. Que s’havien jugat una i altra vegada  la vida mentre intentaven salvar altres vides a terribles hospitals de campanya o improvisades infermeries a cel obert. I que un cop acabat aquell infern , lluny de ser rebudes amb la fanfàrria que acompanya als herois ( només cal recordar com a exemple l’heroi rusiñolià que acaba de passar pel TNC) , eren rebudes amb indiferència oficial, i sovint fins i tot amb menyspreu per part dels propis veïns i veïnes: ves a saber, les coses inconfessables i indecents que havien fet aquestes dones amb rostre entre tant de soldat mascle!  Això, deixant de banda que després d’aquella guerra, es reobria ara aquella altra guerra de les purgues polítiques que no perdonava ni als herois condecorats , ni a les dones d’aquests herois.

Les esgarrifoses pàgines del llibre d’Aleksiévitx en van plenes d’emoció , fàstic i reflexió. L’autora situa sempre en primer pla els testimonis d’aquestes dones. Però els puntua de tant en tant amb acurades observacions plenes de lucidesa de les quals es desprèn  també un punyent retrat de les convulsions viscudes per la societat soviètica després d’aquella sagnant tragèdia, i un precís dibuix del grau de degradació al qual pot arribar la condició humana. I aquelles esgarrifoses pàgines s’han convertit ara en la columna vertebral d’una proposta escènica amb dramatúrgia d’Oriol Broggi i de Clara Segura que no es limita però a aquell llibre. La dramatúrgia, ha volgut també incorporar textos sortits d’altres llibres de l’autora, com ara aquell no menys esgarrifós volum que va dedicar-li a al drama nuclear de Txernòbil , i del qual partia també l’excel·lent monòleg dirigit per Joaquim Armengol que va passar  recentment pel Brossa. Això, sense oblidar-se tampoc dels testimonis recollits a un Afganistan en el qual els futurs talibans  finançats en gran mesura pels Estats Units s’enfrontaven al poder soviètic. I afegint-li encara un grapat de referències a autors i personatges que formen ja part habitual de l’ADN de La Perla 29 ,com ara la mateixa Antígona a la qual va donar també  vida Clara Segura fa uns anys damunt d’aquesta mateixa sorra broggiana. D’altra banda, i per tal de donar-li més cos al conjunt i més sentit a la presència de la mateixa Svetlana com a personatge central de la proposta, la dramatúrgia s’estructura en gran mesura al voltant de l’entrevista en la qual l’autora respon a les preguntes que li formula un Guillem Balart molt ajustadament identificat amb el seu rol de receptor silenciós de les seves paraules. Això, tret dels fragments en els quals ell mateix assumeix en primera persona alguns dels textos que al llibre que es troba a l’origen de tot plegat , pronuncien aquelles dones que també eren el rostre d’una guerra. I això, sense oblidar un embolcall videogràfic que omple les parets de la Biblioteca de Catalunya amb aquell segell  que forma també part inconfusible de la marca la Perla 29, i permet que s’escolin per aquestes parets rostres ben coneguts; rostres que potser en un altre moment i amb unes altres circumstàncies, haguessin pogut formar part d’un altre hipotètic espectacle col·lectiu inspirat en aquests mateixos textos.

Amb tots aquests ingredients, amb la classe interpretativa que Clara Segura li confereix a tot allò que interpreta, i amb la notable força que adquireix la presència de Balart , Broggi construeix un espectacle que ve a complir tots els requisits de rigor , dignitat,  estil estètic i compromís que calia esperar d’una proposta com aquesta. Però el cert és que , complerts amb eficàcia i amb bon nivell  els mínims, no aconsegueix anar més enllà d’ells. L’emoció esfaraidora que sí t’assalta a cada pas entre les pàgines dels escrits de la Svetlana, resta aquí sempre absent. La profunditat de les seves reflexions es mou per un terreny més superficial, encara que la direcció vulgui remarcar a cada pas la densa transcendència d’aquestes reflexions . La diversitat de rostres aportada per les imatges enregistrades, enlloc d’afavorir la imatge d’un retrat col·lectiu , rebaixa sovint la temperatura emocional de les paraules, i crea involuntàriament maniobres de distracció. I al final ,et queda la sensació que produeixen aquells propostes que en van sobrades d’elements plens de qualitat, però a les quals potser els hi manca la gosadia de voler anar més enllà de la qualitat i entrar en una zona de risc. Les dones el rostre de els quals es va veure i es segueix veient obligat a acabar declarar-se en estat de guerra, van incorporar el risc a la seva respiració. Per contra, la proposta de La Perla 29 es mou pels terrenys segurs d’una sorra ja molts cops trepitjada; una sorra tan acostumada a les tragèdies de Mouawad que ara no acaba de capturar en tota la seva dimensió aquestes altres tragèdies bèl·liques amb rostre de dona.