La guerra no té rostre de dona

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi
Dramatúrgia:
Oriol Broggi, Clara Segura
Intèrprets:
Clara Segura, Guillem Balart
Vídeo:
Francesc Isern
Il·luminació:
Albert Faura
Vestuari:
Nidia Tusal
So:
Oriol Broggi, Damien Bazin
Autor:
Svetlana Aleksiévitx
Sinopsi:

«La guerra femenina té uns colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana.»

 Ens trobem a un espai deturat, devastat, ple de runes, la guerra és molt present, encara es pot olorar i sentir. Moltes dones que expliquen les seves històries a un periodista, històries de guerra viscudes en primera persona, com elles la viuen i la senten, com la guerra pot tenir nom de dona.

A partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx, escriptora guanyadora del Premi Nobel de Literatura l’any 2015, Clara Segura i Guillem Balart ens ofereixen un relat colpidor de les dones que van lluitar a la guerra, i que formaran part de la memòria col·lectiva i d’una altra manera de viure el món. L’amor i la por, la mort i la claredat de dones en temps de guerra.

Crítica: La guerra no té rostre de dona

30/12/2020

El mirall trencat de la guerra

per Jordi Bordes

Aquest muntatge de circumstàncies (es va improvisar la primavera passada, arran de la Covid) és dels pocs motius d'agraïment a aquesta pandèmia. En comptes de l'Eduardo de Filippo (que ja presentaran més endavant) van pensar en una peça que garantís distància entre actors i menys repartiment. Entre Clara Segura i Oriol Broggi han anat construint aquest preciós i delicat calidoscopi de veus anònimes (la majoria dones, alguns joves) l'entorn d'una catàstrofe, sigui la guerra o una explosió nuclear, a partir de la literatur d'Svetlana Aleksiévitx, de qui recentment Joaquim Armengol n'ha fet una altra dramatúrgia (Carrer de Txernòbil).

Seguint el format d'Assedegats, les càmeres multipliquen els punts de vista, les mirades, repetint la tesi de l'obra en què mai un fet té un sol relat, sempre cal anar-lo sumant amb les mirades antagòniques o complementàries. Així, amb un ritme molt pausat, van emergint les històries. En realitat, no té tant pes qui fa la declaració i què hi diu (com sí que passa en l'actualitat de la premsa i de la Història "oficial"); el que compta és la voluntat d'escolta, la paciència d'atendre algú que és víctima d'un fet en el que, molts cops, no en té responsabilitat.

La guerra no té rostre de dona parteix d'un treball actoral molt fi, de contínua mirada, d'una intensitat profunda i amb moments per al plor dels personatges. Clara Segura i Guillem Balart se sumen a un duel que pot tenir un cert aire d'entrevista de jove periodista a una escriptora premiada amb el Premi Nobel de literatura del 2015 (es repeteix una part del seu discurs "no estic sola a la tribuna..." a l'espectacle). Però tot queda obert, sense l'aparositat de fer veure que es posen càmeres a l'escena i que es repregunta amb la necessitat de tenir una declaració contundent per als titular. Tot pren un cert aire de conversa amb ganes de detenir-se als testimonis (i és quan surten als vídeos testimonis que interpreten Pepa López, Nora Navas, Montse Vellvehí, Màrcia Cisteró...): de donar veu als que fins ara mai se'ls hi ha atorgat. Potser no cal saber a l'extrem què els hi ha passat; què han pensat, n'hi ha prou amb empatitzar-hi, amb què se sentin escoltats i en anar resseguint, amb la paciència de Penèlope una mena de tapís apòcrif de la gran història.

Oriol Broggi és un mestre del relat. Li agrada uns ritmes molt pausats que, a vegades, en aquesta peça pot resultar massa reiteratiu. Hi ha un moviment, auster, que manté la cadència del discurs. Els punts de fil musical o les dues minipeces breus de piano donen un aire imprescindible. Però, segurament, necessitaria algun altre element que donés més aire. El joc de les càmeres, efectivament també ajuda a trencar (com la gravació final) i es percep molta prudència per no emborratxar-se de pantalles, amb alguns moment preciosos de projeccions a les parets, des de diferents angles i enquadraments, fins arribar a la imatge dins de la imatge.

La relació entre el director i l'actriu és molt llarga. També dins de la Biblioteca. Per això, aprofiten alguns fragments d'Incendis i d'Antígona (el debut de l'actriu en papers tràgics!). Com a Cels, la càmera desplega unes possibilitats que, fins llavors, s'havien utilitzat en comptades ocasions. Es percep una voluntat de la direcció de fer un canvi de replà (com a 28 i mig); d'entrada en construir una dramatúrgia en què la presència i la veu de la dona és aclaparadora. I, en aquest sentit, la presència misteriosa de Violeta Broggi aporta una qualitat preciosa. I, com els altres dos actors, té la paciència d'escoltar, de servir a la paraula dels altres, amb la generositat del silenci.

De l'èpica dolorosa de Mouawad, es passa a un sensibilitat també tràgica però amb nous matisos. Clara Segura brilla amb una nova pàtina de colors (potser és la vegada que se la intueix més ella). Balart és una nova descoberta tot i que ja hagués actuat amb anterioritat en peces com Diari d'una miliciana, en la que també es parlava des d'un relat, amb reivindicació femenina, d'una història oblidada de la Guerra Civil. Segura tanca el quadre amb l cas d'unes noies que demanen que no expliqui res del que els hi ha explicat. Però que les saludi des de la porta del jardí. També els miralls tenen un petit espai en què queden tapats pel marc per a subjectar-los. Ara, Broggi, amb la complicitat d'una ferma Clara Segura (espatlles caigudes) i un entusiasta Guillem Balart (mirada cristal·lina) ensenya un nou color, més enllà d'alló congut i és per celebrar-ho. Perquè la seva sensibilitt encaixa com un guà en aquesta narració dels testimonis passats pel tamís d'Svetlana Aleksiévitx.