La jaula de las locas

Musical

informació obra


Traducció:
Roser Batalla, Roger Peña
Adaptació:
Roser Batalla, Roger Peña
Intèrprets:
Àngel Llàcer , Ivan Labanda, Mireia Portas, José Luis Mosquera , Ricky Mata , Oriol Burés, Roc Bernadí, Lucía Madrigal Cuadra, Anna Lagares, Antonio del Valle, Víctor Gómez , Clàudia Bravo, Jordi Diaz, Empar Esteve , Evangelina Esteves, Alejandro Fernández, Jordi García, Enric Marimon, Pedro Martell , Ana Micó, Joan Salas, Sergi Terns, Danel Xabier
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Coreografia:
Marta Ferrer
Ajudantia de direcció:
Marc Montserrat-Drukker
Direcció Musical:
Manu Guix, Andreu Gallén
Direcció:
Àngel Llàcer
Producció:
Nostromo Live
Interpretació musical:
Andreu Gallén / Gerard Alonso, Marc García / Gerard Alonso, Miguel Royo / Jordi Santanach, Marcel·lí Bayer / Jordi Cornudella , Ivó Oller / Josep Gomariz, Vicent Pérez / Darío García, Pere Foved / Eloi López Oltra, Guillermo Prats / Xavi Sánchez
Sinopsi:

La vida comença avui!
L'afable vida de parella de Albin i Georges, propietaris del club nocturn La Cage aux Folles de Saint Tropez, es veu totalment alterada per una notícia inesperada. Jean Michel, el fill de Georges, es va a casar amb la filla d'un diputat ultraconservador, defensor dels valors més tradicionals en la vida familiar. La trobada explosiva entre dues famílies tan diferents deslliga una divertidíssima comèdia plena d'amor i de situacions delirants.

Inspirada en la popular obra de Jean Poiret, el musical és fruit del talent de Jerry Herman i Harvey Fierstein. Amb nou premis Tony i tres Drama Desk Award, “La Jaula de las Locas” s'ha representat ininterrompudament per tot el món des de la seva estrena. Aquesta temporada, arriba al Teatre Tívoli en una espectacular versió dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix.

“La Jaula de las Locas” és un gran cant a la llibertat individual i col·lectiva. Una atrevida posada en escena, sorprenents coreografies, exuberant disseny de vestuari i una temàtica universal, ho converteixen en un dels musicals més aclamats de la història. Cada funció transforma “La Jaula de las Locas” en una festa, una celebració de la joie de vivre que se sap com comença, però mai com acaba!

El paper de Albin serà interpretat per Àngel Llàcer en totes les funcions excepte dimecres a les 20.30 i divendres a les 18.00.Durant el període d'exhibició, poden donar-se altres canvis a causa de malalties o esdeveniments fora del control de la producció.

Finalista a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018

Ivan Labanda, finalista a actor de musical dels Premis de la Crítica 2018

Àngel Llàcer, premi a actor de musical dels Premis de la Crítica 2018

Míriam Compte, finalista a vestuari dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: La jaula de las locas

10/02/2018

Benvinguts al Broadway més bojament clàssic, de la mà de la millor amfitriona possible: Zaza Llàcer en la seva plenitud

per Ramon Oliver

Curiosament, aquests dies han vingut  a coincidir a la cartellera barcelonina dos musicals guanyadors al seu moment  del Premi Tony en aquesta categoria  que venen a representar dos conceptes ben diferents de teatre musical. Però que alhora, cadascun a la seva manera, representen també dos títols cabdals pel que fa a la normalització de la presència a Broadway d’espectacles protagonitzats per personatges homosexuals que reivindiquen amb orgull la seva condició. Un d’aquests musicals, el més recent ( al 2015 va donar el salt de l’Off cap a Broadway)  és el magnífic “Fun Home” , considerat com el primer musical que s’estrena a The Great White Way (  així és com es coneix també al mític districte teatral de Manhattan) que té com a personatge central una dona lesbiana: una sensacional mostra dels camins més innovadors amb els quals es pot presentar el musical contemporani trencant definitivament amb esquemes tradicionals.

L’altra obra a la qual em refereixo -  la més veterana- és aquesta  “La cage aux folles” estrenada l’any 1983 que té l’honor de ser fins ara l’únic musical que no solament es va emportar el Tony quan es va veure per primera vegada, sinó que l’ha tornat a guanyar en la categoria de millor “revival” en les dues ocasions en les quals ha tornat a la cartellera amb muntatges diferents: el més recent, el de 2010, adaptant el fantàstic espectacle que vaig tenir ocasió de veure a la Menier Chocolate Factory de Londres, una sala de la quan n’han sortit un grapat de muntatges sensacionals exportats després al West End o a la mateixa Nova York.

A diferència del que passa amb “Fun Home”, aquesta “La Cage aux Folles” que es presenta ara al Tívoli com  “La jaula de las locas” ( a Broadway van optar per conservar en el títol els orígens francesos de l’obra que l’inspira, la molt popular comèdia de Jean Poiret que a casa nostra van interpretar Paco Morán i Joan Pera, i de la qual n’existeix una versió cinematogràfica filmada el 1978 que va ser també tot un èxit ) és una meravellosa mostra de comèdia  musical ben  fidel en el seu format i en les seves melodies  a la imatge que tenim del  Broadway més festivament tradicional. No podia ser d’altra manera, tenint  en compte que l’autor de la partitura no és altre que el creador de “Hello, Dolly!” , un compositor que sempre ha tingut la ma trencada a l’hora de crear tant precioses balades d’aquelles que se’t fiquen al cap  amb vocació de convertir-se en standars ( una categoria a la qual han accedit en nombroses ocasions),  com temes musicals sovint plens de contagiosa alegria que poden adquirir també de vegades la forma d’himnes d’autoafirmació , Aquest és indiscutiblement el cas de l’emblemàtic i absolutament reivindicatiu  “I Am What I Am”, el “Yo soy lo que soy”  que ens canta Zaza al final del primer acte de “La jaula...” . Però també , i sense sortir-nos de la mateixa obra, d’aquell altre “The Best of Times” amb el qual el mateix personatge ofereix el millor moment del segon acte. O , si pensem en Dolly, de la cèlebre cançó que li dona títol a l’obra,  o d’aquell altre moment en el qual la protagonista manifesta el seu desig de tornar a viure plenament abans que la vida passi de llarg, “Before the Parade Passes By”. O del “Open a New Window” , el “We Need a Little Christmas” o el “If He Walked Into My Life” que sonen a “Mame”, l’altre gran Hit comercial de la seva carrera.  Aquests títols no us diuen res? Busqueu-los per Youtube: estic segur que a la que sonin les primeres notes, en reconeixereu un grapat . I si “La jaula...” us ha deixat amb ganes de més Herman no dubteu en buscar l’enregistrament de “Mack & Mabel”,  aquella evocació d’una parella llegendària del cinema mut que ,per contra ,no va triomfar com es mereixia als escenaris, però que Herman considera la seva millor obra.

I ara situem-nos al moment en el qual “La cage...” va arribar a Broadway. Al 1983 l’epidèmia de la SIDA causava estralls , i no cal ni dir fins a quin punt la mateixa comunitat teatral en patia en carn pròpia les conseqüències ( de fet el mateix Herman, que ha complert ja les 87 primaveres,  va reconèixer fa dècades  ser seropositiu) . I cal recordar que en aquells Estats Units governants per Ronald Reagan ( tampoc no cal fer escarafalls, si tenim en compte qui els governa avui en dia), la SIDA va ser l’excusa perfecta per a que les forces ultra conservadores desfermessin la seva homofòbia , demonitzant la reivindicada normalització del col·lectiu gai que havia agafat embranzida a partir dels anys 60. Doncs, al ben mig d’aquest context, “The Cage...” es presentava com un espectacle descaradament  “mainstream”, obertament optimista, dissenyat per a proporcionar diversió  a un públic majoritàriament  de classe mitja , encantador i acolorit . I només per ser tot això – i per presentar alhora un model de família llavors gens convencional, i omplir l’escenari de Drag Queens, i fer burla d’un polític tant ultra conservador com els que feien soroll repressor  al carrer- ja resultava un espectacle saludablement normalitzador i reivindicatiu : no sempre cal anar per la vida fent proclames amb cara seriosa , per assolir aquesta mena d’objectius.

Tot això val la pena tenir-ho també present, a l’hora d’entrar al Tívoli i disposar-se a gaudir de la frívola festa emplomallada que ens proposa Àngel Llàcer fent us de les seves millors habilitats com a director i – especialment- realitzant una exhibició ben notable dels seus millors recursos com a actor; uns recursos que mai abans havien brillat tant com aquí. Entenguem-nos: donat el tarannà de Llàcer, estava cantat que Zaza era un personatge que li esqueia com un guant, i amb el qual podia fer servir tot els seu carisma histriònic i ficar-se el públic a la butxaca com si res. El perill era que , a força d’exhibir-se, Zaza acabés devorant a l’Albin, la persona que s’amaga darrera les perruques, el vestuari espectacular i el maquillatge de la Zaza. I això és precisament el que no passa mai. Llàcer sap mantenir en tot moment l’equilibri exacte entre la gran vedette reina de les Drag Queens de la Costa Blava francesa ( recordeu que es suposa que  La Cage aux Folles és un cabaret de Saint-Tropez)  i aquest/aquesta Albin tendra, maternal, de vegades insegur/a davant els estralls de la carn que van  implícits en això d’anar-se fent gran, sempre amb fam de viure , i sempre mostrant la intensitat de la seva ja ben llarga i profunda història d’amor amb el seu marit, en Georges. I aquí és on toca deixar ben clar el no menys fantàstic – tot i que inevitablement, menys espectacular- treball interpretatiu que realitza Ivan Labanda, assumint amb talent que, en aquest cas, la seva condició és a la força la de príncep consort. Però tornant a Zaza/ Llàcer: la intensitat amb la qual aborda l’esperat “Jo soy lo que soy” és de les que et provoquen aquella sensació de calfred que tan bé saben transmetre les grans estrelles del West End i Broadway. I veure’l passejar per la platea interactuant amb el públic com ho faria una estrella d’El Molino , precisament sota la mirada atenta de Merche Mar seguda a una llotja de l’amfiteatre la nit de l’estrena  , demostra un cop més el seu control de l’espectacle: aquest era el típic moment que propiciava l’excés de qui vol allargar massa una situació. I Zaza, per contra, sap com tallar-la, evitant així que es perdi el fil i que la improvisació porti a oblidar que aquí, el que importa de debò, és l’obra que s’està representant.

Certament, a l’espectacle de Llàcer potser li manca una mica més de nervi coreogràfic en algun que altre moment ; penso especialment en els ballarins lluint flotador a la terrassa del Promenade Café  mentre sona la “Song of the Sand”. I l’escenografia  resulta un xic massa buida, si tenim en compte l’exhuberància natural dels personatges que l’omplen i del llampant vestuari que llueixen. I com els esdeveniments polítics corren tan ràpid, els trets sospitosament semblants a Mariano Rajoy amb els quals es presenta el personatge del polític radicalment homòfob de l’obra resulten curiosament desfasats. Però res de tot això impedeix que el divertiment funcioni de forma aclaparadora, complint amb escreix els seus objectius. Que no són altres que els de presentar amb ritme ben precís  una  molt brillant comèdia musical  excel·lentment cantada ( i sonoritzada; aquí sí que s’entén tot)  i interpretada, mentre Zaza Llàcer ofereix  la seva més llampant creació.