La jaula de las locas

Musical

informació obra


Traducció:
Roser Batalla, Roger Peña
Adaptació:
Roser Batalla, Roger Peña
Intèrprets:
Àngel Llàcer , Ivan Labanda, Mireia Portas, José Luis Mosquera , Ricky Mata , Oriol Burés, Roc Bernadí, Lucía Madrigal Cuadra, Anna Lagares, Antonio del Valle, Víctor Gómez , Clàudia Bravo, Jordi Diaz, Empar Esteve , Evangelina Esteves, Alejandro Fernández, Jordi García, Enric Marimon, Pedro Martell , Ana Micó, Joan Salas, Sergi Terns, Danel Xabier
Escenografia:
Enric Planas
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Coreografia:
Marta Ferrer
Ajudantia de direcció:
Marc Montserrat-Drukker
Direcció Musical:
Manu Guix, Andreu Gallén
Direcció:
Àngel Llàcer
Producció:
Nostromo Live
Interpretació musical:
Andreu Gallén / Gerard Alonso, Marc García / Gerard Alonso, Miguel Royo / Jordi Santanach, Marcel·lí Bayer / Jordi Cornudella , Ivó Oller / Josep Gomariz, Vicent Pérez / Darío García, Pere Foved / Eloi López Oltra, Guillermo Prats / Xavi Sánchez
Sinopsi:

La vida comença avui!
L'afable vida de parella de Albin i Georges, propietaris del club nocturn La Cage aux Folles de Saint Tropez, es veu totalment alterada per una notícia inesperada. Jean Michel, el fill de Georges, es va a casar amb la filla d'un diputat ultraconservador, defensor dels valors més tradicionals en la vida familiar. La trobada explosiva entre dues famílies tan diferents deslliga una divertidíssima comèdia plena d'amor i de situacions delirants.

Inspirada en la popular obra de Jean Poiret, el musical és fruit del talent de Jerry Herman i Harvey Fierstein. Amb nou premis Tony i tres Drama Desk Award, “La Jaula de las Locas” s'ha representat ininterrompudament per tot el món des de la seva estrena. Aquesta temporada, arriba al Teatre Tívoli en una espectacular versió dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix.

“La Jaula de las Locas” és un gran cant a la llibertat individual i col·lectiva. Una atrevida posada en escena, sorprenents coreografies, exuberant disseny de vestuari i una temàtica universal, ho converteixen en un dels musicals més aclamats de la història. Cada funció transforma “La Jaula de las Locas” en una festa, una celebració de la joie de vivre que se sap com comença, però mai com acaba!

El paper de Albin serà interpretat per Àngel Llàcer en totes les funcions excepte dimecres a les 20.30 i divendres a les 18.00.Durant el període d'exhibició, poden donar-se altres canvis a causa de malalties o esdeveniments fora del control de la producció.

Finalista a espectacle musical dels Premis de la Crítica 2018

Ivan Labanda, finalista a actor de musical dels Premis de la Crítica 2018

Àngel Llàcer, premi a actor de musical dels Premis de la Crítica 2018

Míriam Compte, finalista a vestuari dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: La jaula de las locas

29/09/2018

La follia d'un castell de focs d'artifici de llum i color

per Andreu Sotorra

Mentre que, al carrer Casp de Barcelona, ha caigut sota les urpes d'una vulgar porta de pàrquing el veterà Bracafé, l'antiga Ràdio Barcelona hi aguanta com pot al seu costat a recer de l'embat de les ones hertzianes i un gran forat que xafardeja galeries de l'Eixample davant del Teatre Tívoli recorda que allà hi va morir enderrocat fa poc el que va ser el Teatre Novedades sota les grapes d'un nou clon de centre comercial, a dins del venerable Teatre Tívoli, un centenar llarg d'artistes, tècnics, actors, ballarins i músics omplen l'antic teatre d'arquitecte noucentista, d'estil neorococó i imitació postmodernista amb aires de la burgesia decadent de principis del segle XX, amb un musical considerat dels clàssics de Broadway, estrenat el 1983 —després de l'original teatral del 1973 i una de les primeres pel·lícules el 1978— i recuperat novament a Broadway i a tot el món, sobretot arran del crac del 2008, amb l'avantatge que la producció d'ara de Nostromo Live no és una franquícia i l'equip ha tingut la llibertat de fer i desfer al gust i capritx dels adaptadors i directors sota la batuta d'un inesgotable Àngel Llàcer que protagonitza l'espectacle, el dirigeix i es pot dir que hi deixa la pell, tant, que sembla que fins i tot ha decidit que serà probablement l'últim paper que faci com a actor.

«La Cage aux Folles» (o la «Jaula de las locas» per als seguidors de la cartellera en aquesta versió) és un castell de focs d'artifici farcit de color, llum, música, vestuari, ball i molta picaresca passada durant el primer acte pel sedàs del registre i el llenguatge del cabaret —en argot aquí s'anomena hereu d'«El Molino»— i que fa un gir radical durant el segon acte convertint-se en una comèdia amb moralitat inclosa perquè pretén amagar amb les falses aparences la realitat quotidiana d'una família no tradicional, formada per Georges, l'animador i presentador del local La Cage aux Folles, de Saint-Tropez (en occità en diuen Sant Tropetz), i el popular transformista i estrella de la nit, Albin ZaZa, parella de fet amb un fill de Georges d'una relació anterior que acaba desencadenant un conflicte quan anuncia el seu prometatge i immiment casament amb la filla d'un polític ultraconservador, un tal Edouard Dindon, catòlic radical, homòfob i disposat a netejar la France de la depravació de locals de mala vida com La Cage aux Folles.

Com acostuma a passar amb històries reals o de ficció que provenen de la creació dels anys setanta o vuitanta del segle passat, la relació que s'hi retrata —els temps han canviat molt de pressa en els últims quaranta anys— és l'únic element que grinyola vista a ulls d'ara, sobretot quan l'obsessió de Georges i el seu fill Jean-Michel no és només la d'amagar l'homosexualitat de George i Albin ZaZA sinó també recuperar la mare tradicional de l'antiga parella... ni que sigui per un dia.

Avui, un fill a casa de dos pares o dues mares és un fet habitual que ja s'ha expandit entre la societat i s'ha adaptat a l'educació de les aules escolars. Esclar que l'espectacle de «La Cage aux Folles» no ha canviat ni de paisatge geogràfic ni de temps, una decisió encertada de l'actual versió que fa que els espectadors la puguin veure com una caricatura d'un temps passat i, amb més o menys pedaços, sortosament superat. Malgrat tot, el despullament de ZaZa i la seva decisió valenta de no amagar ser qui és —una de les peces solistes cantades més emblemàtiques del musical— encara ressonen com un crit de llibertat en un moment de reviscolada de la intransigència i l'homofòbia.

L'espectacle compta amb dos puntals protagonistes: el multifacètic actor Ivan Labanda, en el paper de l'animador Georges, i el tot terreny Àngel Llàcer, en el del transformista Albin ZaZa. Si a això hi afegim la direcció musical de Manu Guix i Andreu Gallén i les coreografies d'Aixa Guerra, el resultat és una festassa de dues hores i mitja on —al marge de l'anècdota de la trama esmentada— ningú hi farà un cap de son sinó que en sortirà ben desvetllat i eixericat.

Cal pensar que «La Cage aux Folles» exigeix el transformisme a gairebé tota la companyia, amb l'única excepció d'Ivan Labanda que es manté sempre en el seu paper de mestre de cerimònies del local: hi ha 15 actors, cantants o ballarins més, comptant Àngel Llàcer, que fan diversos papers transformistes i només 7 actrius, cantants o ballarines. La reivindicada paritat, aquí, no té nom de dona, precisament. Tots ells fan aproximadament més de 140 canvis de vestuari. L'alternança entre escenes de comèdia de situació i escenes corals de cabaret és constant, cosa que proporciona un ritme fresc i saludable per al gran públic. I l'escenografia s'emmarca en una mena de ferradura escènica de cargol —com si fos la continuïtat de la ferradura del mateix Tívoli— que dóna pas a ambientacions diferents amb molts telons de cortinatges, taules de xiringuito, restaurant o saló de casa dels protagonistes, aquest presidit per una escultura fàl·lica que, per salvar les aparences, es converteix per un dia en una mare de Déu, coberta amb un mantell, a qui l'assistent o majordom de la casa, Jacob (interpretat per Ricky Mata) dedica en un moment donat un fragment de saeta que recorda moments hilarants de La Cubana.

La història agafa un caire de comèdia d'intriga —ai, ai, ai!, ¿què passara?— quan es produeix la trobada entre el matrimoni ultraconservador Dindon i el «matrimoni» liberal dels pares de Jean-Michel. L'actriu de Polònia, Mireia Porta —la mare oprimida pel conservadorisme Dindon, però a punt d'esclatar a la mínima— i l'actor José Luis Mosquera —per cert, aquest, amb una fesonomia poloniana semblant a un tal M.Rajoy— corren el perill de ser víctimes de la pressió mediàtica si són descoberts alternant alegrement amb gentussa de La Cage aux Folles i el transformisme, a canvi del xantatge de la titular del restaurant, els permet fugir dels paparazzi per la porta del darrera sota els plomalls i els lluentons que el mateix polític Edouard Dindon volia enviar a l'infern, precisament una escena de vermell encès de Pere Botero que la coreografia i la il·luminació han dibuixat metafòricament en un moment donat de la trama.

Amb «La Cage aux Folles», la companyia i la direcció d'Àngel Llàcer es llancen a l'aventura d'un espectacle de gran format, de pressupost elevat —es parla de 2 milions d'euros de sortida— i que, adreçat a un públic molt ampli, fa endevinar una llarga temporada, primer al Tívoli de Barcelona i, després, exportat a altres escenaris. Hi ha follia per temps en un muntatge on, a més, per fer honor al títol, no hi falta la gàbia gegant en una escena gairebé de pista de Cirque du Soleil per acabar de reblar el clau. (...)