La Lévitation Réelle. L'immédiat

Circ

informació obra


Sinopsi:

“El vertigen normalment es descriu com la por a caure, però, què passa quan el sòl ens abandona, quan… ens deixa anar? Cauríem en una buidor sense límits, infinita.

El vertigen és una sensació que busquem implacablement sense descans, i, alhora, estem sempre pendents d’evitar.

El nostre propòsit en aquesta peça és sostenir una il·lusió d’ingravidesa que connecta directament amb el cos a través d’un llenguatge que ha estat ideat per a la mateixa interpretació. Perquè no hi a truc darrera d’això; el cos acaba creient-hi.

Després de diversos intents d’experimentar aquest sentiment tan contagiós, el nostre equip utilitza les seves habilitats tan ben desenvolupades per fer una promulgació espectacular de la pèrdua de gravetat. L’espai escènic és un espai públic, per això, els passavolants també esdevindran part de públic en l’acte compartit de ser testimonis de la interpretació.”

Camille BOITEL

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La Lévitation Réelle. L'immédiat

15/05/2024

Poesia fantàstica en cossos muts

per Jordi Bordes

Quin no ha somiat que, sense cap explicació, el seu cos comença a enlairar-se com si fos carregat d'heli. La sorpresa divertida de l'inici es va convertint en un malson i es procura abraçar-se als fanals, als arbres, a les teulades i, al final, als núvols: La humanitat necessita escapar-se del que l'ofega, però quan ho fa i agafa perspectiva té por de caure esclafat. L'immédiat juga a aquesta contradicció. Ho fa amb un treball coreogràfic que, aparentment és espontani i invisible, però en realitat està molt estudiat i requereix d'una gran força per part dels portors però també de l'àgil.

La sensació és que, inexplicablement, un cos (l'Africa Llorens de Foradada i Envà) nota com les extremitats se li eleven sense una explicació quan sent la música d'un acordió plantat en un racó de la plaça. La seva companya procura ajudar-la, però (sempre aparentment) no troba la manera de frenar-la. És llavors quan s'hi involucren dos nois més, que estaven asseguts entre el públic. No poden acceptar aquesta situació fantàstica i comproven el punt de sorpresa i por de què té aquesta mena de maledicció. Com si fos en un conte fantàstic de Calders (Raspall, Antaviana...), quan li alliberen una cama, aquesta s'aixeca cap amunt. La sensació és que l'han d'agafar dels braços perquè no s'enlairi massa lluny (quan, en realitat la figura és d'una vertical clàssica de mà a mà). Però la sensació que es transmet al públic té aquell dolç i imprevisible surrealisme.Aquesta és una de les sorpreses del festival.

Només té una durada de 15 minuts i és imprescindible un espai reduït per a mantenir l'encant de l'equilibri i la màgia, però van arribar a fer sis passis en un sol dia, al Trapezi. El circ del "més difícil encara" ha descobert que hi ha una rèplica més suggerent: la del "més impossible encara."